dijous, 25 d’octubre de 2007

Dia 24

Lloc: Córdoba, Córdoba, Argentina.

Aquest mati he baixat tot decidit cap al centre on he quedat amb la Carla. Ella ha arribat una mica tard, però això no m'ha fet enrere i després d'una estona de passeig i algun que altre petó he reunit el valor necessari per verbalitzar aquella idea que va començar a gestar-se en el sopar d'ahir. Sense gaires embuts li he confessat el molt que m'agrada i les ganes que tinc de conèixer-la millor i com que jo no tenia ganes d'escurçar aquest viatge a un mes de durada, li he proposat que m'acompanyi en la ruta per terres americanes inquers un cop a Mèxic ja veuríem quefem. He estat molt clar fent-li veure que jo tenia diners per sobreviure durant un any de viatge i que per tant si ella s'apuntava tindríem la vida solucionarà els primers sis mesos i llavors decidir o anar fent aturades en el camíalla on trobessin feina. En el meu cap tot era molt senzill, o poder no, però tenia moltes poques ganes d'acomiadar-me d'ella i moltes ganes d'aventures compartides. Ja ens veia fent l'amor en paisatges captivadors i anar descobrint les riqueses que amaguen tots aquests pobles i ciutats que tenia per davant. Era plenament concient de la bogeria és tal proposició per una persona que te, poc o molt, les seves arrels ben fermes a la terra i uns plans de futur prou marcats. He d'explicar que ella està estudiant un curs de secretariat amb el que espera que se li obrin moltes portes en un futur proper. Vist això m'ha sorprès bastant i alegrat molt que no em titelles de boig i menystingues la meva oferta. De veritat crec que valorarà aquesta bogeria i amb l'alegria d'aquest pensament l'he deixarà la porta de l'academia i he seguit el meu camí per descobrir la ciutat que m'acull. Hi ha un parc bastant gran on es troba el zoològic de la ciutat que m'ha ocupat tot el matí. Una barreja del parc de la ciutadella per la seva verdor i el parc Güell per els seus camins que pugen i baixen ondulants per les pendents dels seus turons. Allà, entre pensaments i somnis d'aventures he intentat tocar de peus a terra tot llegint un llibre quehe trobat al pis del Juan de Los Modernos, un duet humorístic Argentí que vaig tenir el privilegi de descobrir gràcies a l'Anna Sensat en una actuació a Barcelona que em va enlluernat. Aquests dos fenòmens de la llengua ens van entretenir durant l'hora i esquaix que va durar l'obra vestits amb americana i faldilles i fent tals malabars amb les paraules que gairabé semblava un espectacle de circ. Havia de tornar d'hora al pis perquè el que no us he explicat és que aquest vespre teníem planejada una barbacoa a dalt el terrat, però al parlar amb la Carla aquest matí m'ha dit que avui era el seu aniversari i que farien una festa a casa amb les amigues. Passat quan vulguis m'ha dit i doncs he anat al pis a disculpar-me perque ella no podria venir i un cop acabat el tiberi m'he saltat els postres per anar a casa seva. Allà m'he trobat tot un haren,amigues rosses, castanyes, morenes amb els cabells llisos i rissats, però la més morena de totes, i també la mes rissada era la Carla, asseguda al cap de taula i a punt de bufar les espelmes me  quedat mirant com li lluïa la cara i he demanat un desig. Mes tard ha arribat el Russo i amb ell i la Romina hem anat de festa. Feia temps que no sortia i per aixo m'he controlat molt li'n gesta de vegades alcohòliques. Ells, s'han passat una mica i a altes hores de la matinada hem arribat al pis d'estudiants. El Juan, per variar passava la nit a casa la seva xicota i pertant teníem l'habitació sencera per els dos. La Carla s'ha adormit de seguida, i jo, observant els efectes pocs romàntics que deixa la beguda, estic acabant d'ordenar les idees del dia d'avui.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

Dia 23

Lloc: Córdoba, Córdoba, Argentina.

Una de les atraccions turístiques prop de Cordoba és la Villa de Carlos Paz que es trova al final d'un embassament. La Carla havia de treballar tot el dia i per tant he anat amb un cop de bus a veure aquesta localitat. Només arribar ja he vist que el poble no em duraria ni cinc minuts. Un cop vista la plaça principal envoltada de cases colonials i presidida per una petita torre amb rellotge que m'ha recordat una miniatura del Big Ben molt més colorida i amb detalls de fusta i després d'haver entrat al supermercat del poble a assegurar-me alguna cosa de dinar he donat la visita per enllestida. Des del poble es veu la petita presa que recull tota aquella aigua, i no és gaire gran perque la forma de la vall fa gairebé tota la feina dura. A la seva dreta en surt una carretera que va vorejant tot el pantà a una distancia de seguretat i a la vora d'aquesta carretera se sumen molts palauets i finques luxoses amb els seus coberts i jardins. Just a sobre l'aigua i davant d'algunes de les cases, s'alça una estructura de fusta que he suposat que serveixen per fer sopars a la fresca o per tal de poder banyar-se sense haver de trepitjar les vores fangoses que perfilen l'embassament. Els turons que enmarquen la vall plena d'aigua no son boscosos ni gaire alts i faciliten molt la visió fins a llargues distàncies. L'altre vora del pantà, en la seva part mes ample, no sembla fer més d'un quilòmetre, però no m'aventuro a endevinar fins on s'enfila l'aigua per trobar-se amb el riu que la nodreix. Un cop acabada la visita al poblet, he seguit la carretera i aturant-me un ratet aquí a llegir una mica i una estona allà a simplement seure i gaudir del paisatge. Quan ja havia tombat tres o quatre vegades per descobrir noves vistes mens poblades he trobat un prat de gespa encaixonat entre l'aigua i la carretera. Aquí les cases ja eren més austeres i m'he assegut a llegir una miqueta més perquè el llibre s'han tornat bastant interessant. Al cap d'una estona d'estar allà i d'haber canviat de postura dues o tres vegades ha arribat un grup de nens que no durien tenir més de dotze anys vestits amb pantalons vells i gastats i samarretes plenes de taques. Si ja sabeu que una de les meves debilitats son les dones, heu de saber que les criatures la superen amb escreix. No penseu malament ara! No portaven ni cinc minuts per allà a prop que ja estava jugant amb ells. Recordo, entre altres coses, intentar ensenyar-los a xiular amb les mans i al no sortir-me'n passar a la versió més senzilla de bufar un tros de plàstic mentre l'estires amb els dits. I també ens hem passat una bona estona fent verticals i ponts gràcies a que el terreny era prou tou. Calcula que dec haver jugat amb ells un parell d'hora tes i així he acabat de passar la tarda i he tornat a bon pas cap al poble per agafar el bus de tornada a la capital. Volia tornar abans que caigués el sol per tal d'arribades a temps de comprar el necessari per fer un bon sopar a casa els estudiants amb la Carla. He arribat amb bastant de temps a Cordoba altre vegada i m'he parat a comprar el que necessitava al supermercat de barri: un enciam i alguns tomàquets per fer amanida, pasta i dos bons talls de carn vermella. He pogut comprovar de primera ma la veracitat de tots aquells articles que he anat llegint als diars sobre la crisi del tomàquet. Per culpa de les males condicions meteorològiques que han patit les regions principals on es cultiva aquesta hortalissa ha provocat queun Alt percentatge de producció no arribes als mercats i això està provocant un augment diari del preu dels tomàquets. És tota una experiència això de comprar el quilo de tomàquets més cars que el quilo de carn. Nota: he de pensar a comentar-li a me mare que per culpa del preu del tomàquet, em veig obligat a acompanyar la carn amb tall. Un cop arribat a casa m'he assabentat que la Carla no vindria. Després de prendra'm un temps per refer-me m'he regalat el seu tros de tall i he pujat a dalt a la terrassa i he sopat molt a gust amb la companyia de l'Alfred, la seva xicota i els estels, encara estranys, de l'emisferi sud. Tot i així el cap no ha parat de barrinar com fa sempre que les coses no em surten com esperava i ara que estic a punt d'en triar al llit una idea es comença a formar dins del meu cervell.

dimarts, 23 d’octubre de 2007

Dia 22

Lloc: Córdoba, Córdoba, Argentina.

Avui m'he llevat amb el record molt fresc de la nit anterior. Ja no se si seguir sorprenent-me o començar a buscar a qui li he de donar les gràcies per gaudir de tanta sort en aquest viatge. De moment les he donades a la Romina, una noia molt atractiva en el sentit més clàssic del mot perquè crec que tothom que la coneix o l'ha vist no pot negar-li aquest adjectiu. A part del físic esvelt i una cara agraciada també se li suma un caràcter sec, dur i distant que encara la fa ser més atractiva. També he de donar les gràcies a la Carla, molt morena, amb la melena rissada i una carona molt tendre amb un punt de picardia. La Carla és més despreocupada i jovial i jo ja tenia el dilema muntat. Ja fa uns dies que no he estat amb cap noia, concretament des dels dies de creuar la frontera a les cascades d'Iguazu. La meva naturalesa i l'atenció que em van prestar només arribar a aquella nova ciutat em va captivar i endinsar cada vegada més en el dilema d'escollir cap a on guiar el següent pas. Una oportunitat així no la podia deixar escapar. I aquesta vegada tenia la pressió d'haver-me equivocat a Londres.
Perdoneu per l'emparrada en el tema de les noies, però em serveix per situar-vos a dins del meu cap mentre baixava cap al centre passejant pels carrers perfilats d'edificis amb un cert toc colonial. Tenia el cap perdut en pensament mentre els meus ulls anaven engolint tota aquella nova informació, guardant-la en un racó del cap per utilitzar-la, si calgués, en un futur per orientar-me. Després d'un vol d'una horeta m'he assegut a les escales de l'església de la pl. General San Martin a descansar, llegir i observar aquesta vida que m'envolta fins que tot d'una ha aparegut la Carla d'entre la gent i hem començat una llarga conversa que s'ha allargat fins a ben entrada la nit.
Hem caminat una mica d'aquí cap allà i encara ara, tenint-ho present, em costa resseguir la ruta que hem seguit. La conversa ha estat agradable, fluida i estimulant al llarg de tot el dia tocant temes molt variats mentre puntejaven senyals d'atracció. És la Carla, doncs, l'escollida? El cos m'ha aprovat la decisió i cada vegada els temes de conversa han anat derivant a l'àmbit personal. Poc a cop s'han anat fent evident que allà hi havia espurnes, però ella s'apartava a cada intent que traspassava una línia imaginària que cada vegada s'anava perfilant més.
Ja queia el sol quan l'he acompanyat a casa i ens hem assegut en un parc prop del seu barri. Allà, amb la lluna d'aliada he tret tots els asos de la màniga i hem verbalitzat el que fins llavors es mantenia al llenguatge corporal. Ella m'ha confessat que no ha tingut molta sort en els temes sentimentals i que no pot confiar en els homes. Jo, com aquell que està a dalt de l'escenari i sent l'apuntador que murmura la línia següent, li he dit decidit que jo no era pas cap home, tan sols soc un nen en un cos d'adult. Doncs, deixeu-me agrair també a l'apuntador perquè encara no havia posat el punt a la frase que els nostres llavis ja es fonien en un bes llarg i apassionat. A partir d'aquí la nit s'ha anat escalfant i els nostres cossos lligant en un llaç.
Sense ser gaire conscients de l'hora que vivíem hem aprofitat un respir per anar a casa seva, deixar-la a la porta com un cavaller i retreure'm aquest gest durant tot el viatge en bus de tornada a la meva casa d'acollida. Aquesta nit toca dormir amb la tenda de campanya.

dilluns, 22 d’octubre de 2007

Dia 21

Lloc: Córdoba, Córdoba, Argentina.

Mig matí perdut a l'autobús. Sort que em van convèncer per fer una parada a Córdoba abans d'arribar fins a Mendoza perquè sinó ja hagués perdut tot el dia. Be, l'Argentina és molt gran, no ho descobrirem pas ara. I mira que m'agrada queixar-me... Doncs mira, tot i ser mig dia el que m'ha quedat no ha estat gens malament. Tot ha començat normal i corrent, com un dia més. Arribar a la "estación d'omnibus" obrir la guia i començar a orientar-me. Perfecte, la casa del Juan està dintre dels límits per anar-hi a peu. Barret al cap, motxilla a l'esquena (i al pit) i tira milles.
Tot i les distraccions que tota nova ciutat ofereix i la poca visibilitat que em proporciona l'equipatge m'he mig fixar amb dues noies que passejaven pel carrer, no els he parat gaire mes atenció que la que es para a un edifici bonic o a un parc, però si, he de confessar que m'han atret l'atenció. Tres "cuadras" més enllà i al girar el cap per veure si venia cap cotxe, per sorpresa meva, enlloc dels fars d'un cotxe girant a la cantonada m'he trobat dos ulls ben oberts a uns deu centímetres de la meva cara. Aquests ulls m'han dit "Hola" fent us de la veu que sortia per la boca situada un xic més avall. Ella es diu Romina i la seva amiga Carla resulta que m'han estat seguint una estona perquè, segons elles, els resultava interessant.
Ens hem aturat a un parc a xerrar i els he explicat que acabava d'arribar i que me'n anava a casa del Juan, un noi que no coneixia en persona i que em deixava estar a casa seva per uns dies sense demanar-me res a canvi. M'encanta explicar tot el món aquest de couchsurfing i intentar enganxar més gent. Amb aquestes que m'han acompanyat (jo crec que no s'ho acabaven de creure i ben be que no tenien re millor a fer).
A la casa també hi viu el Carlos i l'Alfredo, tots tres estudiants. Fetes les presentacions adients i havent deixat ja els trastets els deixo que segueixin estudiant i me'n vaig amb les meves guies particulars a descobrir aquesta ciutat universitària.
De seguida m'enreden o em deixo enredar per anar a una galeria d'art a un barri de la perifèria on la germana de la Romina presentava una col·lecció de quadres pintats per ella. L'exposició no està gens malament, una mica massa surrealista pel meu gust, però be. Després de fer, altre cop, unes quantes presentacions de rigor ja em veus tancat a una saleta amb les dues noies preparant els canapès que han de passar elles per animar als possibles compradors. Un parell d'hores mes tard i després d'haver begut alguna copa de vi i rampinyat alguna pasta salada ja no quedava gairebé ningú i els que quedaven eren amics i familiars de l'autora. Així que un cop lliures les noies de les seves tasques hem acabat la vetllada fent una timba de poker al jardí de la sala d'art mentre ens acabàvem el poc vi que havien deixat els curiosos.
Cada cop em submergeixo mes ràpidament dintre de la quotidianitat de les ciutats que vaig visitant. Aquest ha sigut el pensament que em rondava pel cap quan he agafat el son ja ben instal·lat a la casa dels tres estudiants.

diumenge, 21 d’octubre de 2007

Dia 20

Lloc: Santa Fe, Santa Fe, Argentina.


Vint-i-u d'octubre, dia de la mare a l'Argentina. Ens hem llevat passats els dos dígits i ara, mirant enrere, no se si m sorprèn mes el fet de que en Martin em convides a celebrar aquesta diada amb ell i la seva mare o el fet que en aquell moment em sembles una invitació lògica i normal. Mirant enrere doncs, veig que les persones som molt adaptables a qualsevol canvi en les nostres vides i de seguida ens fem nostre la realitat que, feia uns mesos haguéssim rebutjat com a irreal i improbable.
Tornant a la "realitat" allà estava, caminant amb en Martin, cap a casa de la seva mare. El dinar, un tiberi; La companyia, molt grata; I la conversa, fluida. I és que de tal riu, tal aigua ("de tal palo, tal astilla"). La mare d'en Martin m'ha fet sentir, tal com ha fet el seu fill, com a casa i en cap moment m'he sentit desubicat.
Si amb el dia de la mare no hi havia prou celebració resulta que avui és diumenge i el diumenge a la tarda, a l'Argentina, és tarda de futbol. La Union (Santa Fe) s'ha enfrontat al Ferro (Buenos Aires) en un partit molt disputat de la segona divisió nacional. Per causes que tothom que sigui aficionat al futbol i hagi vist algun partit entre equips Argentins es limita l'assistència al camp als seguidors locals creant així una olla a pressió en contra de l'equip rival. El Ferro, tot i així, no s'ha ensorrat i ha donat molt d'espectacle. Victòria final de la Union amb un total de set gols ben repartits van fer que l'afició no tingues ni un minut de descans. Ara celebrant un gol, ara cridant en rebre'n un en contra és van anar alternant durant els noranta minuts taquicàrdies d'aquesta tarda de diumenge. Jo, no soc gaire "futbolero", però allà on hi hagi un bon espectacle, em trobareu dret, somrient i aplaudint als artistes.

dissabte, 20 d’octubre de 2007

Dia 19

Lloc: Santa Fe, Santa Fe, Argentina.


Avui, dia tranquil després de la festassa d'ahir ens hem aixecat amb el sol ben alt. Passejada amb tota la solana fins a l'estació d'"omnibus" per comprar el bitllet cap a Cordoba. La primera intenció era de fer un llarg viatge fins a Mendoza, però influenciat pel Martin i altres he canviat el recorregut per poder fer parada a Cordoba.
A la tarda hi ha hagut la final de rugbi, on Nova Zelanda ha guanyat a la selecció anglesa. Abans del partit hem anat a la botiga de la cantonada amb el ritual de retornar les tres ampolles de cervesa que ens havíem begut ahir i canviar-les per una de nova i comprar-ne dues mes. Una solució molt ecològica.
Hem acabat celebrant la victòria de Nova Zelanda, per celebrar alguna cosa, en un local que m'ha recordat (o fins i tot transportat momentàriament) a "El Sielu" (Manresa). Tant la gent com la decoració m'han recordat molt aquest local entranyable de Manresa.

divendres, 19 d’octubre de 2007

Dia 18

Lloc: Santa Fe, Santa Fe, Argentina.

Ja un cop a l'Argentina interior (be, deixant la frontera ja enrere) la qualitat en els viatges incrementa substancialment. Seients mes amplis i amb mes possibilitats posicionals. Un "hostesso", aquí hi havia l'única trampa del viatge, m'ha portat la safata amb el sopar i m'ha demanat que voldria per beure. Jo l'hi he respòs que una cervesa, si us plau i seguidament n'ha tret una d'un carretó similar als dels avions. Després de tastar el plat que tenia al davant i beure uns glops de cervesa he mirat per la finestra per comprovar per tercera vegada que realment allò era un autobús o volàvem alarmantment baixos. al girar-me altre vegada, aquell home amable m'ha ofert una altre cervesa. Moltes gràcies li he dit i m'he felicitat per la sort que estava tenint tot fent baixar coll avall aquella beguda fresca i ja notant com pujaven els seus efectes i començaven a baixar les parpelles. L'home, molt amable, encara me n'ha ofert una altre quan ha vingut a recollir la safata a la qual he renunciat educadament amb certs senyals de sorpresa (que la regalen aquí la cervesa?).
Unes sis hores mes tard i després d'haver descansat l'autobús es guiava pels carrers de Santa Fe i s'ha parat a l'estació on hem anat baixant encara fregant-nos els ulls i encomanant alguns badalls. El sol encara no havia acabat de sortir, però ja hi havia prou llum i tot consultant la guia cada tres o quatre cantonades he arribat fins a la "Casa Babylon" i ens hem presentat amb en Martin que de seguida m'ha fet sentir com a casa. La seva casa, amb nom propi, és mes un centre social. Temps de deixar les coses a l'habitació i posar-me una mica còmode i ja sortíem per la porta. M'ha ensenyat les quatre coses que s'han de veure de la ciutat amb tanta soltura que al migdia ja havia fet tot el tour turístic i fins i tot vaig aprofitar per bescanviar el segon dels xecs de viatge. Cent dòlars mes! Txi-txing!
A la tarda hem quedat amb un amic seu (Piti) i hem anat a donar un volt al llarg de "la Costanera" tot xerrant i filosofant sobre temes varis. Com els agrada filosofar aquí a l'Argentina. Que bé que m'ho passaré! Al vespre feien Rugbi. Els "Pumas" s'enfrontaven a la selecció Francesa. Unes litrones mes tard, unes rialles amb els col·legues d'en Martin i sense parar gaire atenció al resultat del partit, estàvem de camí a un concert de Reegae. Un local d'aire universitari on corrien els got de birra d'aquí cap allà tota la nit. I d'aquí cap allà m'he trobat en un altre local, "la Loca" on hem acabat de petar els petards que encara ens quedaven. Una molt bona manera d'inagurar una nova ciutat i un plaer haber caigut a les mans de gent tant bona i amable!

dijous, 18 d’octubre de 2007

Dia 17

Lloc: Posadas, Misiones, Argentina.

Tot i llevar-me d'hora, avui no ha sigut un dia gaire profitós. M'he dedicat a posar els papers al dia i a intentar lligar les pròximes etapes del viatge. També m'he passat algunes horetes llegint que és una afició molt profitosa mentre estàs de viatge. Vaja, que ha estat un dia de descans. Un diumenge, tot i que avui era dijous...

dimecres, 17 d’octubre de 2007

Dia 16

Lloc: Posadas, Misiones, Argentina.


Primera ciutat amb cara i ulls d'Argentina. Encara mig endormiscat i amb el cos fet un quatre del viatge nocturn fins a Posadas, he obert els ulls i començat a analitzar el que passava per davant d'aquests. El primer que m'ha cridat l'atenció és la mida dels cotxes. Tots són sobre dimensionats i una quantitat de "pick-up" que espanta. Un cop arribat a l'estació i ja a peu he anat caminant, amb l'ajuda de la guia, fins a casa de la Nieves. A les vuit ja estava a casa seva. això que tots els carrers estiguin posats en forma de graella tal com a l'eixample de Barcelona facilita molt l'orientació. Com ja he dit, a les vuit ja em trobava davant la porta de la següent casa d'acollida i ,després de dubtar una mica si era massa d'hora al matí, he picat el timbre. La Nieves m'ha obert la porta, acabada de llevar. Però no s'ha queixat de l'hora. Presentacions de rigor i preguntes de cortesia passades, m'ha fet passar a dintre el menjador i m'ha tret el matalàs que serà on dormiré aquests dies. L'apartament es molt xic. Menjador i cuina en una habitació i la seva habitació amb un bany adjunt. Viu sola i amb això, sembla que ja en te prou. Mentre m'he posat còmode i desfet part de la motxilla ella ha aprofitat per dutxar-se i després hem esmorzat. Tenia pressa per anar a treballar i m'ha deixat d'amo is enyor de la casa.
En acabar el meu torn de dutxa he sortit, guia en ma, a descobrir els racons d'aquesta nova ciutat. Ja hi tornem a ser, el ritual cada cop se'm fa mes automàtic. Primer analitzo el mapa de la ciutat buscant els llocs d'interès. A partir d'aquests intento traçar un recorregut que em porti a veure la major part d'atraccions turístiques i el pas següent, òbviament, començar a posar un peu davant de l'altre. La ciutat és planera, però les distancies no son gaire curtes. Fora d'un vell mercat, un teatre a l'aire lliure a l'estil de la Grècia clàssica i un passeig tranquil al costat del riu (Litorina), aquesta ciutat no em desperta gaire curiositat. Ara bé, que la part turística de la ciutat no em mogui gaire no em fa abandonar el meu afany i de seguida he trobat coses mes interessants. Davant l'ajuntament hi havia una concentració de tractors, ja pensava jo que el tamany tindria relació amb la vida al camp. Fins i tot hi havia alguns pagesos acampats en un petit parc davant de la casa de la vila. I mes tard he arribat a un barri obrer on l'arquitectura dels edificis amb tot d'escales exteriors entrecreuant-se i una quantitat exagerada de plantes penjant per les balconades ha tornat a captar la meva atenció.
Tornant cap a casa a primera hora de la tarda, caminant per una ciutat desèrtica, m'he adonat que la cultura de la migdiada està ben arrelada en aquesta zona i es que en passar per davant d'una fleca tancada i barrada he vist que a dintre mateix, allà estirat davant del mostrador hi havia el dependent dormint com una criatura. Es ben be que la ciutat s'atura per complert durant unes hores.
A la tarda ja he comprat el bitllet cap a la pròxima destinació, Santa Fe. i al vespre hem anat de copes amb la Nieves i una amiga seva, tot xerrant de viatges ja que ella ha viatjat molt gracies a les competicions de taekoondo. La millor anècdota, poder, quan van anar a competir a Corea del nord i les portaven a tot arreu controlades, gairebé de la maneta com si fossin de parvulari.

dimarts, 16 d’octubre de 2007

Dia 15

Lloc: Puerto Iguazú, Misiones, Argentina.

Bon dia a tothom! Primer dia a l'Argentina! El sopar d'ahir amb ampolla de vi inclosa m'ha deixat pelat. Per tant, després d'esmorzar una mica, hem anat a una casa de canvi a canviar el meu primer xec de viatge. Ric altre cop he comprat el bitllet cap a la següent destinació, Posadas. I després d'informar-nos dels busos per anar a visitar les cascades hem trobat un lloc per dinar. Bufet lliure. Be, lliure no n'era gaire. Si que hi havia bastant per escollir, però al arribar a caixa tenien una balança i hem pagat segons el pes. No està gens malament l'idea.
Ja amb la panxa plena hem agafat el bus cap a les cascades. Avui ja ha sortit el sol, i quin sol! Això de gaudir de primavera a mitjans d'Octubre encara em te ben despistat. El trajecte en bus no es gaire llarg, enfila una llarga avinguda flanquejada per un munt d'hotels amb grans jardins i façanes exuberants.
Anàvem amb el temps una mica just, però ens ha donat temps a veure-ho gairebé tot. Primer hem baixat al riu per un caminet propi de les rutes pirenaiques. Ple de vegetació fins al punt de no veure re fins que surts a una clariana i allà ho tens, una bona recompensa visual a l'esforç emprat. A l'altre costat del riu, la part brasilenya, hi ha un penya segat i, a dalt de tot, una petita plataforma de fusta on es veia tot preparat per fer "Bungee jumping" Això no ho vem veure ahir.
Tot vorejant el riu hem arribat a una clariana on, una barqueta travessa a la gent fins el que sembla ser una illa. Un cop a l'altre costat, i ja sense l'armilla salva-vides ronyós, el camí es comença a enfilar de seguida. Un seguit de graons serpentejant pugen fins a un mirador on altre cop, al alçar la vista temptats pel soroll d'aigua caient de forma pesada, hem pogut gaudir d'una visió gairebé teatral. Imagineu! Corre, anul.la els sons que estiguis sentint i visualitza tota l'aigua que et puguis imaginar caient i caient i caient sense parar. Imagina també, que darrere aquesta cortina d'aigua es troba tota una selva. Si, l'aigua caient per sobre de la vegetació agafant un to verdós que mai has vist abans. Ara, gira el cap lleugerament cap a  l'esquerra i descobreix que allà, tampoc para de caure aigua. El mateix passa a la teva dreta. Et vas acostant a la barana i mires avall. Poc a poc, vols que aquest moment duri per sempre. Ja toques la barana i els teus ulls es comences a omplir de blanc. L'aigua verda que cau calmada es transforma en un gran núvol blanc en xocar amb el riu als seus peus. Tanques els ulls i et deixes refrescar per l'aire humit que puja. Respires profundament i tornes a obrir els ulls un xic incrèdul i dubtant que tot allò sigui real del tot. Després veus una barca sortir d'aquell núvol blanc amb tot de gent cridant d'excitació i alegria. Tots xops de dalt a baix, acaben de travessar una cascada. I tu penses que el viatge és molt llarg i no et pots permetre certs luxes. Que hauràs de fer el possible per disfrutar dels petits plaers de la vida. Tornes a alçar la vista i et fixes en un arbre dintre de la cascada i mentre et preguntes com pot sobreviure amb tanta aigua se't dibuixa un somriure a la cara i ja t'has oblidat de l'enveja que has sentit dels turistes de la barca.
Altre cop a l'altre costat del riu ens hem enfilat amunt fins a l'entrada des d'on sortia un tren que ens ha portat fins al principi del camí cap a la "Garganta del diablo". Un camí planer i avorrit fins arribar al riu. Recordeu l'aigua que ens hem imaginat abans? Tota, la de l'esquerra i la dreta també! Doncs multiplica això per un numero molt gros i tes la quantitat d'aigua per la qual estàs caminant per sobre. Una serie de passarel.les ens han permès de caminar, gairebé literalment, per sobre el riu i arribar al mirador de la cascada mes famosa. Crec que ja he gastat tots els adjectius en descriure l'experiència anterior. Només vull dir que des del moment que hem arribat a veure la cascada fins que m'he recordat que duia la càmera de fotos han passat uns deu minuts. Aquesta vegada estàvem al capdamunt de la cascada. En una plataforma metàl·lica reixada que deixava veure l'aigua corrent per sota els teus peus i caure sense remei per l'abisme. He de confessar que m'he hagut de frenar els pensaments perquè ja em veia corrent per la plataforma i fent un salt carpat per sobre la barana i volar, volar al costat de totes aquelles gotes d'aigua.
Al tornar cap al tren m'he fixat en els trossos de ferro rovellat sortint de l'aigua i es que una riuades s'havia endut les antigues passarel.les. Una ultima ullada a l'immens riu m'ha fet sentir enmig d'un gran embassament. I això que el riu es divideix un tros mes amunt per aprofitar el caudal per la central hidro-elèctrica.
No ha estat gens malament per ser el primer dia a l'Argentina. Al tornar hem anat a sopar amb la Moran i  ens hem acomiadat poc abans de la una quan sortia el bus cap a Posadas.

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Dia 14

Lloc: Foz do Iguaçu, PR, Brasil.

Com he dit, avui no m'he llevat, sinó que hem passat la nit xerrant i acabat banyant-nos a la piscina del hostal. Aquí a Foz no hi ha gaires opcions per tant la decisió de que anar a veure és bastant senzilla, les cascades d'Iguaçu. El riu fa de frontera entre Brasil, Paraguai i Argentina i les cascades es visiten des de la part Brasilenya i l'Argentina. Les guies no es posen d'acord de quin és el millor costat per visitar les cascades per tant, he decidit que visitaré els dos.
Avui ha fet un dia plujós, però suposo que estant en mig de la selva visitant unes cascades, l'ultim que m'ha d'amoïnar es una mica de pluja. En el bus cap al parc natural no érem gaire gent. El fet de ser dilluns deu ajudar. Quatre famílies locals i dos o tres estrangers. M'he fixat amb una noia, molt segura d'ella mateixa i extrovertida, poder un xic massa.
Ara no recordo ben be com ha anat, però diria que ella ha començat la conversa i ens hem acabat fent companyia mútua. M'agrada aquesta facilitat de poder entra en la vida dels demès per una estona/dies gaudir mútuament de la conversa de l'altre com si fos el mes normal del món i tornar a separar camins sense tristor ni lligams. Això es el que he experimentat amb la Moran. Una gran conversa, un xic de seducció i una nit per recordar.
Tornant a la cascada... Tot sortint del centre d'interpretació hem enfilat un caminet per entre la vegetació. Encara sense veure la cascada, però ja sentint-la de fons, al creuar un revolt del camí hem vist que una paperera es movia. Apropant-nos poc a poc ha sortit un cap que ens ha mirat per uns moments i ha seguit el seu camí amb un paquet de galetes entre les dents.
Després de passar relativament aprop de penya segats per perdre l'alè hem arribat a la cascada grossa (Garganta del diablo). La llàstima és que estaven treballant en la passarel·la que et porta literalment a tocar la cascada i ens hem hagut de quedar amb les ganes esperar que demà no ens tanquin la part argentina.
Aquí es on he passat una mica de vergonya aliena. Resulta que la Moran no se li ha acudit res mes que demanar-li a una noia que ens fes una foto amb les cascades darrere. Fins aquí re d'extrany, oi? Be, resulta que la noia aquesta duia una càmera ben grossa penjada al coll, vestia un uniforme llampant patrocinat per Kodak i, evidentment, es dedicava a fer fotos als turistes per vendre-les a aquests a la botigueta que hi havia just darrere.
Sortint del parc natural i sense voler separar els nostres camins encara he decidit canviar-me d'hostal i de país. Hem anat a l'hostal on no m'han posat gaires problemes per fer el "check out" i tornar-me els diners que havia pagat a l'avançada. i seguidament després d'un trajecte en bus d'uns cinc minuts i travessar un pas fronterer mes petit que el d'Andorra. Ja hem arribat a l'Argentina, un tic mes a la llarga llista.
Després d'instalar-nos, en habitacions diferents plenes de lliteres hem anat a comprar alguna cosa per sopar.
Asseguts a la fresca del pati de l'hostal amb la panxa plena i l'ampolla de vi buida, la conversa s'ha anat escalfant fins al punt de començar a jugar a veritat o penyora. Ja a la pregunta vint-i-tantes hem vist passar l'encarregat de l'hostal i li hem demanat si tenia alguna habitació doble i ens ha dit que no, que totes les habitacions eren comunes. A partir d'aquí hem començat a tramar un pla d'atac i després d'unes quantes preguntes mes hem anat a inspeccionar. Una de les habitacions no estava tancada amb clau i no hi havia ningú a dintre. El pla ja estava llest. Després d'anar a les respectives habitacions i recollir "queviures" per la vetllada ens hem trobat al bany i després d'una dutxa estimulant hem acabat passant la nit en aquella habitació solitària amb una orella parada al passadís.

diumenge, 14 d’octubre de 2007

Dia 13

Lloc: Jaraguá do Sul, SC, Brasil.


Els errors comuns, les despistades típiques que et poden passar a casa i no provoquen mes que un... "ostres, doncs no hi he pensat!" un cop estàs en ruta poden provocar situacions bastant més estressants. I es que avui diumenge hi havia un canvi d'hora, es perdia una hora al avançar el rellotge i clar, coneixent-me no podria ser d'altre manera. Ens hem llevat amb tot el temps del món, esmorzant amb la calma fins qua algú se li ha il·luminat la bombeta i ha mencionat que no havíem canviat l'hora. A partir d'aquest moment l'esmorzar se't travessa al coll i una suor freda et recorre l'esquena. Passes en unes dècimes de segon d'anar sobrat de temps i tranquil a córrer com gallina sense cap sense saber ben be on para el nord.
Per sort la companyia d'autobusos no es de les mes puntuals i hem pogut arribar just uns minuts abans que sortís el bus cap a Curitiba on tenia el transbord a un altre bus cap a Foz d'Iguaçú. Son uns quants quilòmetres i perdre aquest primer bus m'hagués suposat haver d'esperar a l'endemà i perdre els diners dels bitllets. No es una gran fortuna, però des del dia u que porto el cinturó estret per poder acabar aquest viatge.
El fet es que vem arribar just a temps per acomiadar-nos ràpidament i saltar al bus de retorn a Curitiba per seguir fins a Foz. Uns mil quilòmetres en total, mes de tretze hores de camí per arribar, ja de fosc, a la tri-frontera entre Brasil, Argentina i Paraguai. Temps per buscar l'hostal ja que no he aconseguit cap anima caritativa que m'acollis en aquesta població. La primera nit de pagament des de l'inici del viatge, dia 13.
Primera nit de pagament i primera nit sense dormir. Resulta que a l'hostal hi ha un ordinador d'us comú on he aprofitat per penjar algunes de les fotos i comentar l'aventura amb qui estava connectat en aquell moment. sense que jo me n'adones han entrat tres canadenques a l'hostal i al cap d'una estona se m'ha acostat un dels recepcionistes per demanar-me si jo parlava anglès. Volia que els hi fes d'interpret per lligar-se a les noies. Tal com he dit, nit sense dormir. Una cosa ha anat portant a la següent i hem acabat amb les existències de cervesa de l'hostal xerrant i rient de tot una mica. Amb els primers raig de sol ja portàvem una bona tonteria a sobre i ara no recordo qui ha qui ha proposat primer l'idea. Recordo de córrer cap a la piscina a quarts de set del matí, després de treure'm la roba i fer un salt a l'aigua mentre aguantava els calçotets que ja sem baixaven fins els genolls per l'impacte amb l'aigua. Seguidament han saltat dues de les tres canadenques. Crec que els recepcionistes ja fa hores que havien desaperagut de la foto. Tinc els meu dubtes, però ben be pot haver estat idea meva això de remullar-nos!

dissabte, 13 d’octubre de 2007

Dia 12

Lloc: Florianopolis, SC, Brasil.


Aixecar-se del llit en una illa al sud del brasil, rodejada per desenes de les millors platges del país i sentir que està plovent m'ha decepcionat una mica, però a mida que ha anat avançant el dia aquesta primera decepció ha quedat enrere i ha donat lloc a un dia prou ben aprofitat en bona companyia.
Un cop esmorzats, hem agafat el cotxe i hem anat a visitar la fortalesa de São Jose de ponta grossa. On, a part de gaudir d'una mica d'historia i l'impressionant paisatge hem tingut un encontre amb una iguana. Poder és perquè és el principi del viatge i tot és nou i emocionant, però trobar-se una iguana de metre i mig a un pas o veure-la darrere d'un vidre en un terrari no és el mateix. Fa gracia i t'hi vols acostar, però per dintre el teu cap va creixent una veu que diu: "I si salta? I si mossega? En els documentals diuen que tenen bacteris a la boca que poden matar alguns mamífers en qüestió d'hores, o eren els dragons? Es molt grossa aquesta iguana, vols dir que no es un dragó?"
A la fi vem tornar a una platja propera i vem tenir temps de passejar una mica entre la sorra molla entre ruixat i ruixat. Crec que no cal que em recrei massa explicant el que varem dinar. Només dir que començo a trobar a faltar l'amanida o algun tipus de verdures saltejades. Mes carn...? Si, si us plau!
A mitja tarda hem tornat a agafar el cotxe i desfer el camí de tornada a Jaraguá. Hem visitat uns amics de la família, mes xurrasco, i hem acabat anant a cas d'una amiga del Bruno per trobar una festa on, tot i haber-me sobre-alimentat de carn aquests últims dies, he caigut en la temptació i he engolit un parell de talls de pizza. Ara recordant, no crec que la memòria em falli i sigui tot un efecte visual degut a l'empatx que porto. Aquella pizza feia bastant mes de dos pams de diàmetre.
Altre cop a casa el Bruno i la Raquel, tot empaquetat per el dia de ruta que m'espera. Ja s'acosta el dia d'acomiadar-me d'aquest país tant acollidor. Això si, ho faré per la porta gran, les Cascades d'Iguaçú.

divendres, 12 d’octubre de 2007

Dia 11

Lloc: Jaraguá do Sul, SC, Brasil.


Aquests dies que venen es com estar de vacances dintre d'unes vacances. M'explicaré. Fins ara el fet de viatjar sol m'obliga a cuidar-me de tot. Des de procurar un lloc on dormir dins a decidir on i que dinar passant per decidir que visitar o com anar d'un lloc a l'altre.
Aquí a Jaraguá do Sul i gracies a la companyia del Bruno, Raquel i família no m'he de cuidar de re d'això. Dormir a casa seva, menjar txurrascos a tota hora i viatjar amb el seu cotxe i visitar els millors llocs de la província de Santa Catarina.
Nomes aixecar-nos, una mica tard degut a la gresca del dia anterior, el dinar ja estava a mig fer. A fora al pati de darrere de la casa, a la barbacoa, el carbonet ja estava rostint aquells trossos de carn sucosos. Mentre el seu para feia la carn, el Bruno m'ensenyava la casa parant especial atenció a la taulada. Dissenyada per recollir el màxim d'aigua de pluja i enviant-la a un diposit soterrat per tal de re utilitzar-la per dutxar-se i omplir la piscina. El seu pare porta una empresa de constructora de taulades i moltes vegades fa servir la seva pròpia casa com a mostra del seu treball.
Un cop dinats. hem agafat el cotxe i hem anat tirant en direcció a Florianopolis on anem a visitar uns familiars del Bruno i la Rachel. Es poder el primer viatge que faig amb els ulls oberts i amb companyia. estava admirant el paisatge quan la Rachel m'ha preguntat si a casa meva teníem el mateix terreny. Després d'analitzar la verdor de la selva brasilenya i la negror de la terra fèrtil li he hagut de confessar que no s'assemblen massa. Que a casa meva hi ha boscos també, però que no tenen tal frondositat i que la única terra que tenim amb aquest color es la de les zones calcinades per els focs de l'estiu. Després de reflexionar una mica també li he dit que encara que ens faltés la fertilitat d'aquestes terres, una cosa que m'agradava de Catalunya es que en un viatge com aquell que fèiem hauríem travessat una gran varietat de paisatges diferents i no menys espectaculars que la verdor exuberant del Brasil.
Hem fet una parada a Praia Velho i Balnearios. Dues platges turístiques de la costa sud del brasil. No hem trobat lloc on aparcar i hem decidit seguir fent ruta. Gairebé tot el trajecte l'hem fet per autopista. Una carretera que no te re a envejar a les que podem trobar per aquí Europa. Passem la ciutat de Florianopolis després d'haver creuat per un pont digne de portada de revista de viatges i seguim cap al nord de l'illa que es on viuen els familiars dels De Araujo. Després de deixar les coses a la mini-mansió hem anat a veure la posta del sol a la platja i hem fet un aperitiu en un restaurant japonès a peu de platja.
Encara no se ben be quin era el propòsit de l'aperitiu perquè en arribar a la casa la barbacoa ja treia fum i a part de la quantitat de carn que hem menjat per dinar. Aquesta vegada se li han sumat unes broquetes metàl·liques farcides de cors de pollastre. Encara em pregunto com pot ser que nosaltres ens menjàssim mes d'una cinquantena de cors de pollastre i uns quants quilos de vedella. Qui deu ser el pobre que s'ha de menjar la cinquantena de pollastres que sobren?
En acabar el tiberi i tot regat amb abundància de cerveses hem anat caient tots cap a les habitacions ja que el viatge fins a aquesta illa paradisíaca ens ha deixat rebentats. Crec que jo, valent de mi, he pogut llegir unes cinc pagines abans de tancar els ulls.

dijous, 11 d’octubre de 2007

Dia 10

Lloc: Curitiba, PR, Brasil.


Avui ha sigut un dia prou complert. Cultura, esport, ruta i vida social. Ens hem llevar d'hora altre cop a casa l'Aureo i m'han deixat al centre. Avui ja no me n'escapava. Un cop feta la part del centre i el tren turístic, ja només em queda una de les joies principals de la ciutat de Curitiba. Una de les dades de la ciutat és que te 54m² de zona verda per habitant (1.8milions d'hab.) siguen la tercera ciutat mes verda del món. Gran part d'aquesta gran taca verda es troba en forma de parcs públics encerclant el centre de la ciutat. Hi ha moltes ciutats emmurallades, però jo no en se de gaires amb la sort de gaudir de tal muralla.
Primer he anat a visitar la biblioteca, cultura. Per cap raó de pes. M'agraden els edificis públics, normalment reflexen en la seva arquitectura i disposició d'espais interiors molts detalls de la cultura del lloc on estan ubicats. No m'he mirat cap llibre. Simplement he passejat per entre els prestatges i observat la gent que anava entrant a primeres hores del matí. La majoria llegint el diari del dia i els altres dirigint-se a les seccions de documentació.
Després de la part "cultural" m'he passat tot el matí i gran part de la tarda treballant la part "esportiva". Un passeig de mes de 21Km m'ha omplert la vista de verd urbà, les cames m'han anat transportant per els parcs de la ciutat. després de passar per la torre de comunicacions/panoràmica he arribat al primer parc."Parque Barigui" amb un gran llac i poc a poc, intentant gaudir de molts dels racons de cada parc he anat seguint cap als parcs de "Tingui", on hi ha diferents zones dedicades a diferents cultures acollides al Brasil en temps de la I i II guerra mundial. Aquest concretament dedicat als habitants Ucraïnesos de la ciutat. En aquest parc hi havia uns animals prou estranys per a mi. Tenen el tamany d'una ovella grossa, gairebé la d'un poni. El pelatge marró, gruixut i molt espès. S'anomena Capivara i al acostar-m'hi ha fet un crit i la foto ha sortit moguda.
Seguint he arribat al parc "Tanguá" on destaquen un túnel, que et porta al mig del llac, a la base d'uns penya segats. Al capdamunt d'aquests es troba un bar restaurant amb vistes impressionants. Després de no consumir en aquesta trampa per parelles i turistes he baixat fins al "Parque Pedreira Paulo Leminski" on es troba, envoltada per un estany ple de carpes enormes, l'opera de filferro (Opera de Arame) i sortint d'aquí he anat a relaxar-me en el "Parque de São Lourenço" on he "perdut" el temps fins l'hora en que arribés algú a casa l'Aureo on he fet altre cop la maleta i des de la Rodoviaria he agafat el bus cap a Jaraguá do Sul.
Allà m'ha passat a recollir el Bruno (un company de feina al Ping Pong) i hem anat a casa seva a deixar la motxilla, recollir la Raquel (La seva germana i companya de feina també) i hem anat a prendre alguna cosa. El sistema del bar m'ha fet molta gracia. A cada taula tens una fulla de paper amb tota l'oferta de begudes i menjars. També tens un llapis i un cop has escrit la quantitat de cada cosa el cambrer ho recull i t'ho torna junt amb el que hagis demanat per si vols fer alguna ronda mes. Un cop acabes, simplement portes el full a la caixa i et cobren. Un sistema molt similar al que estem acostumats al Ping Pong i molt útil per saber en tot moment el q portes gastat.
Ja deurien ser les tres tocades quan hem tornat a casa dels De Araujo. Demà ens espera una bona ruta en cotxe fins a la casa d'uns parents seus prop de Florianópolis.

dimecres, 10 d’octubre de 2007

Dia 9

Lloc: Curitiba, PR, Brasil.


Aquí a casa l'Aureo tothom s'activa molt d'hora al matí. Els fills van a estudiar i el pare a la feina. De camí m'han deixat a l'estació de tren. Avui m'he reservat un dia de turisme tranquil. càmera en ma, ben assegut a la finestra del tren i sense gaire esforç, intentar captura milers de paisatges, moments i detalls del trajecte. Tres hores perdut en la frondositat aclaparadora de la selva brasilenya. Arbres altíssims, flors espectaculars, salts d'aigua sorollosos i ponts sobre singles esfereïdors. Tres hores assegut còmodament davant d'una finestra que em mostrava un dels millors documentals. Tot això amenitzat amb el constant cant dels ocells i l'esporàdica remor dels saltants d'aigua.
Al arribar a Morretes tenia havia d'esperar la sortida del seguen tren de tornada i he anat a la voreta del riu per relaxar-me i llegir una estona. Ara al sol per acabar d'aconseguir aquell moreno que tres anys a Londres m'havien pres. Ara a l'ombra amagant-me d'aquella calor creixent de la primavera. Estava mig adormit a l'ombra quan s'han acostat unes escolars, vestides d'uniforme, i m'han preguntat si tenia hora, o això es el que he deduït del seu angles trencat. Hora no en tenia, però si que m'interessava la companyia (cosa que suposo que és el que realment volien al venir a preguntar l'hora). Portava tot el dia sol, meravellat de tant paisatge, però no havia parlat amb ningú. Per llàstima meva, la seva timidesa i el poc nivell d'angles va reduir a cinc línies la conversa que varem tenir i de seguida van seguir el seu camí.
Ja altre cop al tren vaig entendre la preocupació de la dona que em va vendre els bitllets. Ella m'havia avisat que no quedaven llocs al tren de pujada i, al insistir, em va confessar que en quedaven pocs perquè   hi havia una sortida escolar. Jo volia un bitllet i li vaig dir que no m'importava, que si quedaven llocs que, siusplau, em vengués el bitllet de tornada. Resulta que els pocs llocs que quedaven eren només un i que la sortida escolar era de nens de cinc a set anys. Un dels millors viatges en tren de la meva vida!
Primer, els nens (i les professores), s'han mostrat molt tímids, però després de veure'm cridar mes que ells al passar per dintre el primer túnel ja han perdut la por i s'han anat acostant progressivament. Primer una nena, després un parell de nens. En veure que ja tenia uns quants nens al meu voltant ja s'ha acostat una de les professores per disculpar-se. De seguida ha vist que a mi rai no em molestaven i ella mateixa s'ha afegit al frenesí curiós i m'ha passat la cartilla. Si algú mai va faltat d'ego, això és el millor remei que pugui existir. Tot i el problema idiomàtic evident vaig arribar altre cop a l'estació de Curitiba amb un somriure a la cara d'orella a orella i mal a la panxa de riure tant durant aquest viatge màgic.
Un cop fora del tren i després d'acomiadar-me de mig col·legi m'he posat a caminar de tornada a casa l'Aureo. Ja portava gairebé una hora caminant quan he decidit preguntar direccions. m'he acostat a una gasolinera i li he preguntat a l'operari que ha tingut molts problemes per entendre la meva mescla d'idiomes i m'ha senyalat un cotxe que estava omplint el diposit. Dintre hi havia un home jove que em feia gestos. Aquesta vegada sembla que he tingut mes sort al fer-me entendre i l'home em diu que puji al cotxe. Cinc minuts d'incomode silenci mes tard arribo a casa l'Aureo, pujo i sopem tota la família junta. Demà m'espera un dia mes mogudet i de seguida tothom va desapareixent a les habitacions i em quedo sol, llegint tranquilament, mentre la casa es va tornant silenciosa i em ve la son.

dimarts, 9 d’octubre de 2007

Dia 8

Lloc: Curitiba, PR, Brasil.


Ufff, no m'ha costat llevar-me aquest matí, però nomes pensar en les sis hores de viatge fins a Curitiba m'ha fet venir totes les mandres. A les set sortia de São Paulo i a dos quarts de dues arribava a Curitiba. A casa de l'Aureo no hi serien fins al vespre, per tant tenia unes quantes hores per perdre fins llavors.
Passeja que passejaràs he arribat al centre on, en busca d'un parc on descansar una estona i recuperar forces, he trobat, per sorpresa meva, tot un parc zoològic. El parc en si no era gaire gran, però han aconseguit encabir-hi tot de caminets entre arbres i fonts i, de tant en tant, podies trobar una gàbia amb una varietat d'aus i animalons petits que serien l'enveja de molts zoològics privats. Allà ho tenies, per poder-ho gaudir tot el poble, una zona de descans i contemplació municipal.
Mirant al mapa me n'adono que el centre de Curitiba està envolcallat, no per muralles com la majoria de pobles d'Europa, sinó que per jardins, jardins que semblen ser enormes. Ja he començat a pensar la millor manera de visitar i gaudir de les seves verdors urbanes. La motxilla pesa com un mort i he anat parant aquí i allà per descansar i perdre temps fins a poder trobar-me amb la família de l'Aureo. Una d'aquestes parades la faig als jardins del centre cívic i, cansat de llegir, m'he dedicat a pensar idees per crear un mon millor. Si, correcte! Soc un somiador, un revolucionari latent i volia fer quelcom profitós aquest viatge. Les idees que m'han rondat el cap han sigut prou variades. Des del megaprojecte de dissenyar una població sota les idees de comuna on tothom aportaria un gra de sorra a la comunitat i es beneficiaria de la societat organitzada i d'un nivell tecnològic avançat. Fins a l'idea de crear una web per organitzar un servei per a compartir cotxes i així estalviar economicament i millorar ecologicament. Sembla que les idees anaven brollant sense control i tot cavil·lant en les meves coses he arribat al Museu Oscar Neimeyer on he acabat de passar el temps al meu mon fins que ja era hora d'anar a casa l'Aureo.
Un cop allà, ja dutxat i ubicat, m'han informat que era l'aniversari del fill petit i que sortien a sopar a fora per celebrar-ho. M'han indicat on podia trobar tot el necessari per sentir-me com a casa i han marxat. M'ha sobtat molt la confiança que m'han mostrat al deixar-me sol a casa seva i la generositat de donar-me permís per fer ús de l'ordinador, nevera i cuina. Bromejant he obert un xat al meu germà i l'he instat a que comprés un vol avui mateix cap a Brasil que ja teníem casa!
Quan han tornat, ens hem posat d'acord per l'endemà ja que els dos fills van a l'institut i universitat i jo vull intentar d'arrivar a Morretes a gracies a un tren turístic que circula a traves de la frondositat i espectacularitat de la reserva natural de "Serra Verde".

dilluns, 8 d’octubre de 2007

Dia 7

Lloc: São Paulo, SP, Brasil.


Avui m'he llevat mes d'hora, primer perquè el Saulo també es despertava i segon per aprofitar una mica mes el dia, ja que a Rio em va faltar una mica de temps. A les nou sortíem per la porta i després de deixar el Saulo de camí al gimnàs jo he seguit a peu fins al parc Ibirapuera que esta allà aprop. Els dilluns no està gaire transitat, això si, hi ha molta mes gent fen esport que no pas al parc de l'agulla. hi ha un parell de museus (tancats per dia de descans setmanal), però el que em crida l'atenció es una bicicleta tàndem. De fet "tàndem" no es gaire adequat ja que sobre les seves dues rodes poden pujar fins a deu persones. Jo veig dos problemes; l'equilibri n'és un i l'altre es que les rodes estant a tal distancia que el radi de gir deu ser gairebé nul. La bici estava lligada i ningú semblava que tingués intenció de fer-la servir per tant, he seguit el meu passeig cap al centre. He passat per un barri residencial de classe alta amb uns carrers rectes i quadriculats amb uns matolls retallats a conjunt. Molta ostentació de portes enfora, però ningú pels carrers per gaudir-la.
Pujant per l'avinguda Nou de juliol fins arribar a l'avinguda Paulista on es troba l'edifici del museu de les arts de la ciutat. Un edifici peculiar perquè esta elevat i suportat nomes per quatre columnes deixant un espai entre elles de setanta-quatre metres. Posar-se a sota requereix un cert valor. He seguit per l'altre costat ja que, aquest, també estava tancat. I he hagut de baixar moltes escales ja que l'avinguda nou de juliol creua l'avinguda Paulista per un túnel. Aquesta part de l'avinguda canvia d'aspecte. Aquí hi ha mes gent pel carrer, però poc mes que pintades, deixalles i edificis ruïnosos per distreure la vista dels vianants. Són les dos cares d'una gran ciutat. Són, les dues cares del món. Ja amb les cames demanant un respir he arribat al centre. He passat pel costat de la catedral de Sé que ja vaig visitar ahir amb el Saulo. recordo que em va dir que era un dels edificis més vells de la ciutat, que tenia uns tres-cents anys i jo pensant en la nostra Seu que ja passa dels sis-cents.
Una cosa que té São Paulo i que no tenim aquí Manresa són gratacels i allà he anat. A la base hi havia una exposició de jocs antics i moderns. Després de pujar molts pisos en un ascensor, canviar d'ascensor i pujar-ne uns quants més arribes a una sala rodona amb una exhibició de fotografies d'època. I al capdamunt d'una escala de cargol, acompanyat per un fort vent, tota la ciutat als meus peus. Als meus i als de la vintena de persones que ens trobàvem allà dalt. No se que te el fet de mirar-se les coses des de certa alçada, però desprenen certa màgia. Serà el fet de poder gaudir de la llibertat d'un ocell, de poder-se posar en la seva pell per uns moments i veure a través dels seus ulls com canvien les coses des de la llibertat dels cels?
Baixant he anat a visitar el mercat. Aquí ja hi havia més gent. Tots atrafegats i escenificant aquest art de la rutina. No m'he atrevit a provar la especialitat del mercat, l'entrepà preferit pels ciutadans. I es que per molt típic que sigui, això d'embotir gairabe mig quilo de pernil dolç en un pa no gaire mes gros que el pa de frankfurt i encara apretar-hi cinc o sis talls de formatge, no em va venir gaire de gust.
Tot això amb un matí. He agafat el metro i he arribar, amb la gana feta, a casa el Saulo. Havent dinat he mirat el tros que em faltava de la pel·lícula de Domesticas i a la tarda hem anat al centre altre cop. Feien una pel·lícula que en Saulo volia veure, però al final l'horari no ens ha anat be i m'ha deixat mirant una que retroespectiva sobre la ciutat i ell se n'ha tornat a casa. La pel.licula no m'ha acabat de fer el pes, però sempre és interessant aprendre alguna cosa més.
Un cop a casa m'he assegurat de tenir-ho tot lligat per el viatge de demà a Curitiba. I és que São Paulo és molt gran, però ja he vist el que volia veure. Necessito moltes novetats cada dia i aquí, fora del centre i els museus (tancats) no hi ha mes que cases i més cases. Tot i això ara q vaig a dormir m'emporto un bon record de la ciutat i sobretot una molt bona experiència amb el Saulo.

diumenge, 7 d’octubre de 2007

Dia 6

Lloc: São Paulo, SP, Brasil.


Eren les set del matí quan he arribat a São Paulo. Adormit, encarcarat i destrossat d'estar en la mateixa postura des de les dotze. Amb les presses per sortir d'aquell bus i (re)encaixar-me tots els ossos del cos no me n'he adonat que m'ha caigut el mòbil durant el viatge i al adonar-me'n ja és massa tard i l'autocar ja ha marxat. Sembla que haure de seguir sense mòbil. La veritat... crec que és tot un descans.
A les vuit he quedat amb el Saulo, el xicot que m'acollirà aquests dos dies (una nit) a casa seva. São Paulo es una ciutat gegantina i ja amb la companyia del Saulo m'he trobat molt millor. Re a comparar amb la meva arribada a Rio. Unes parades de metro i una passejada mes tard hem arribat a casa el Saulo. El primer que he notat es la quantitat de llibres que te a casa i això m'ha portat a interessar-me per ell. Un cop tot descarregat l'excés de pes i posat al dia de les normes de la casa (re de l'altre món) m'ha explicat que treballa a casa, que es dedica a traduir textos i que poder per això la casa sembla mes una oficina que no pas una llar. Ja mes còmode, després d'una dutxa la conversa ha derivat cap a altres aspectes, i gairabé sense adonar'nos-en sens ha fet l'hora de dinar. Hem baixat al supermercat a comprar quatre coses i hem posat fil a l'agulla al dinar mentre m'explicava altres experiències amb gent que havia acollit. Tot just ha sigut la meva segona experiència com a invitat a una casa desconeguda i ja gairabe en soc un expert. Un cop satisfets i després d'una bona migdiada hem sortit a passejar per el centre de la metròpoli. La casa del Saulo es com un punt d'informació per el turista. I ell, millor que la majoria de guies que et puguis trobar. S'estima molt aquesta ciutat i ho transmet de tal manera que et fa estimar aquest munt d'asfalt i ciment que forma una de les ciutats mes poblada del món. Això si, també te alguns racons on, per uns moments trobes la pau tant necessària per sobreviure i conviure entre tants milions de persones.
Abans de tornar a casa m'ha convidat a provar l'Açaí. És una especie de gelat fet amb la polpa del fruit d'una palmera.
Un cop a casa m'ha parlat molt be d'una pel.lícula brasilera sobre les dones de la llar, Domesticas. I després de sopar l'he posat i, ja dintre el llit l'he anat mirant fins que se m'han tancat els ulls.

dissabte, 6 d’octubre de 2007

Dia 5

Lloc: Rio de Janeiro, RJ, Brasil.


Avui ha sigut l'ultim dia a la ciutat del carnaval. I amb el descans d'ahir, avui, ja tenia mes energia. Tot i així no he sortit de casa fins les onze. He anat a veure un concert on tocava el Davi, no sabia que em trobaria ben be i al arribar a l'escola de música m'he trobat tota l'escola en ple. El lloc, molt bonic i les cançons plenes de ritme m'han animat el matí.
En acabar el concert i després de felicitar el Davi he agafat un bus fins a l'estació del cremallera que puja a dalt del "Cristo corcovado". Un cop allà i veient que encara era prou d'hora he anat pujant a peu al costat de la via. El primer tros, bastant dret, però fàcil de seguir. Mes endavant el camí que acompanya la via ja ha anat desapareixent fins obligar-me a caminar per les travesses. La cosa s'ha posat emocionant en veure que els ponts no tenien terra i que no hi havia lloc on apartar-se si venia algun dels trens. Una mica de nervis, molt de compte al posar els peus de travessa a travessa i alguna foto q d'altre per lluir. Pujant, he arribat a la carena de la muntanya i des d'allà... Cordons! quines vistes!!! Ja havia guanyat bastant alçada i les platges i gratacels es veien petits, però espectaculars. M'he aturat un moment per recobrar la respiració que havia deixat a l'ultima rampa i he aprofitat per admirar les vistes i empapar-me amb els colors verds de la selva urbana de Rio i els blaus intensos de l'oceà.
Un cop a dalt, m'he endut una petita decepció en veure que hi havia tot d'autocars i taxis que arribaven fins al peu de l'estatua, però el camí, per la via, ha valgut la pena. Graó a graó l'estàtua del crist creixia fins arribar a unes proporcions desmesurades. La gentada també creixia, fins arribar al mirador on, gairebé, no es podia caminar sense topar amb ningú. M'he fet un lloc entre la munió de gent per fer la foto de rigor i m'he quedat una estona aferrat a la barana observant alguns dels racons, que ja m'eren familiars, a vista d'àguila.
La baixada, saltant de travessa a travessa a bon ritme, ha sigut prou divertida. El bus cap a São Paulo no sortia fins passades les onze de la nit i tot just començava a fer-se fosc. He tret el mapa i he vist que estava prop del barri de Lapa un dels barris cèntrics de la ciutat, on es concentra gran part de la festa nocturna. Avui he estat de sort. Hi havia un mercat ple d'objectes tradicionals i algunes peces d'art fetes a ma. Quan ja em donava per satisfet, al creuar una cantonada, he sentit una música. M'he acostat a veure d'on venia i ha resultat ser un festival de tango argentí. Hauríeu d'haver vist com es movia la gent. Veure com un avi fa anar com vol a una xicota que tornaria boig a qualsevol m'ha creat una barreja de sentiments. Enveja de no saber ballar i ser jo el que estava ben agafat a tal noia i admiració en veure com dos persones que no es coneixen de re i tant diferents entre elles es poden entendre tant be gracies al llenguatge universal de la música i la dansa.
Després d'eixugar-me la baba he anat a buscar la motxilla i he anat tirant, amb el temps una mica just, cap a l'estació d'autobusos. Al acomiadar-nos amb el Davi i el Iago m'han preguntat que quan tornaria i m'han desitjat un bon viatge. No hi ha manera millor de viatjar que impregnar-te de les costums locals i conviure amb la gent del país.

divendres, 5 d’octubre de 2007

Dia 4

Lloc: Rio de Janeiro, RJ, Brasil.


Tal com era d'esperar, no hi ha hagut qui es lleves aquest matí. Amb l'excusa d'haver-me llevat tard ens hem quedat tot el dia a casa, amb el Iago, xerrant, jugant i mirant series. També he aprofitat per posar al dia el FB. Amb el Iago hem estat xerrant de moltes coses, i bastant interessants. He après moltes coses de Brasil i li he ensenyat algunes tradicions catalanes. Això del YouTube es una eina fantàstica per difondre cultura.
Per tot això, no crec que hagi sigut un dia desaprofitat. Això si, ha estat un dia de vagància general!

dijous, 4 d’octubre de 2007

Dia 3

Lloc: Rio de Janeiro, RJ, Brasil.


Primer dia al Brasil. He dormit molt be tot i que no fos el llit mes còmode del món. El Davi està estudiant recerca marina i el Iago encara està a l'institut. Viuen els dos sols aquí a Rio i els seus pares segueixen vivint al poble de sempre que no esta gaire apartat de la metròpoli. La casa on m'han acollit és molt austera, però no hi falta de res.
Després d'un bon esmorzar he agafat el bus, amb el sol ven alt tot s'ha vist tot d'una altre manera, i he tirat distret amb el paisatge urbà fins al "Jardim Botânico", a la part sud de la ciutat. Allà també hi ha una llacuna natural (Lagoa Rodrigo de Freitas) i una pista d'equitació. Seguint cap al sud arribes a la platja d'Ipanema, però a la dreta s'enfila un carreró muntanya amunt i no m'he pogut resistir. Al cap de tres carrers mes i algunes escales he arribat a un mirador al marge de la carretera hipnotitzat pel mar i el bon temps, tot just ha començat la primavera al hemisferi sud.
La platja d'Ipanema es veu immensa des de peu de sorra, però vista des d'allà aquell mirador segueix semblant enorme, i la gent minúscula. Després de gaudir de les vistes he tornat a baixar i patejat, amb els peus dins de l'aigua, tota la platja. He creuat la "Ponta do Arpoador" i he seguit tota la platja de Copacabana. Fa molta gracia trobar-se senyeres a l'altre punta del món i no he pogut resistir d'apropar-me i fer una foto. També he preguntat una mica per allà, però ningú m'ha sabut dir el perquè de la senyera, nomes n'he tret que hi hauria un torneig de futbol platja i he deduït que algun dels organitzadors deu tenir sang catalana.
Però seguint amb el meu passeig he travessat un túnel per passar al centre de la ciutat, ja que la costa ja formava penya segats i el camí no seguia. Just abans d'entrar al túnel me mare ha trucat. La conversa ha sigut curta i marcada per la mala recepció. Ja van dues coses en contra del coi de targeta internacional.
Ja a l'altre costat i després de creuar un laberint de blocs de cases immensos ja he pogut veure el "Pão de Açúcar". Pujar amb el telefèric i veure les vistes des de dalt segur que és tota una experiència, però he d'intentar gastar el mínim possible (segur que em sentireu dir aquesta excusa uns quants cops al llarg del viatge) si vull sobreviure tot un any. Així que he anat per un camí que va vorejant la muntanya i no ha sigut gens avorrit. He anat seguint la costs fins a la platja de "flamengo" on havia quedat amb el Davi per anar a veure un concert de música tradicional. Quin ritme!!!
El professor de "pandeiro" del Davi tocava, també havien invitat a una vella gloria d'aquest instrument. No es mes que una pandereta, però quin munt de sons diferents que li aconsegueixen treure. Ja sense parlar del ritma, clar!
En acabar he acompanyat el Davi a la classe de capoeira, resulta que era avui i no ahir el dia de capoeira. He tret el llibre i m'he cruspit unes quantes pagines mes. al cap de l'hora hem agafat el bus i hem anat tirant cap a casa. Sorpresa nostra, o com a mínim meva, quan hem descobert que el bus no avançava perquè hi havia hagut un partit del C.R.Flamingo i els aficionats colapçaven els carrers amb la seva marxa cap a casa. Hem seguit a peu per moure-ne mes ràpid i viure tal experiència. No se quanta gent podia haver-hi al carrer, només recordo que nosaltres destacàvem d'aquella massa vermella i negra.
Un cop a casa ens hem posat a mirar series per Internet amb el Iago i sens ha fet bastant tard. Demà no hi haurà qui s'aixequi.

dimecres, 3 d’octubre de 2007

Dia 2




Eren les nou del vespre quan he aterrat a l'aeroport de Rio. No les tenia totes, a la fulla d'aduanes demana que declaris si portes mes de $500 (crec) en efectiu i jo duc tos els diners per financiar aquest any en xecs de viatge. Tot ha quedat en un no res, no m'han registrat ni a mi ni la maleta. Un cop a fora de l'aeroport i després d'haber esquivat alguns taxistes pesats, he mirat l'informació que em va donar el Davi de com arribar al lloc on fa classes de capoeira, he agafat el bus i arribat al lloc en qüestió. No hi ha ningú!
El lloc, tot i ser cèntric tenia un aire de suburbis, el mòbil no semblava funcionar, o no sabia quins prefixos havia de marcar. Coi de targeta internacional... Al final he aconseguit trucar des d'una cabina i al donar-me les direccions les he intentat apuntar amb mes claredat i detall. he anat cap a la parada de bus a esperar el numero màgic, però no passava. Alla lluny vaig veure a dos nens vestits simplement amb uns pantalons curts, descalços i descamisats. El meu coco ja va començar a posar-se nerviós. Tothom ha sentit histories de les "faveles" i els nens que les habiten.
Ja eren gairabe les onze de la nit i jo estava allà palplantat amb el pes de la motxilla a l'esquena. El bus que no venia. Els nens s'aixequen del banc on estaven assentats i sembla que venen cap a mi. Ara ja són tres. s'acosta el mes xic mentre els altres dos passen de llarg. El nen em demana l'hora i llavors m'adono que els altres dos s'han quedat plantats darrere meu, encerclant-me. -No porto rellotge- li dic. I amb aquestes que ve un bus, no se ni quin numero porta al davant, segur que no es el meu. El conductor obre la porta i em fa senyals de que puji. No m'ho penso dos cops. D'un salt ja soc a dalt i allà, el conductor comença a esbroncar-me. No l'entenc gaire, però el poc que entenc ben be podria ser això: -Que fas inconscient, que no veus que a aquestes hores és molt perillós voltar sol per la ciutat. Que fas aquí a aquestes hores, t'has perdut?-
Al recuperar la respiració i intentant imitar el portuges a base d'una barreja de català i castellà mal parlats intento disculpar-me i fer-me entendre per dir-li on he d'anar. aquell bus anava cap al centre i allà m'ha dit on agafar el bus que em duria a la meva destinació. Dos busos mes tard i ja gairabe a la mitja nit, trec el l'intent de mapa que he fet amb les indicacions del Davi. Preguntant a tothom he arribat a un bar. De fet son quatre taules al carrer on tres homes bevien d'una ampolla de cervesa que embotida dintre un tros de "porexpan" per mantenir-la fresca. Demano direccions i al no entendra'm els hi he ensenyat el que tenia escrit. De seguida un ha agafat el mòbil i s'ha posat a trucar. Al cap de quatre paraules m'ha passat el telefon i he sentit la veu del Davi. M'ha dit que ja sabia on era i que ara vindria cap allà. Tranquil a la fi, m'he assegut amb aquells homes i he demanat una cervesa. A partir d'aquest fet ja tot ha rutllat. Ja ha semblat que ens enteníem mes amb aquells homes. El Davi ha aparegut al cap de poc i hem anat a casa seva. allà he conegut al Iago, el seu germà petit. I, després d'una dutxa gloriosa i ja canviat de roba hem menjat una miqueta i xerrat pels descosits. Demà m'espera un dia llarg ple de coses noves per veure i disfrutar. Bona nit!

dimarts, 2 d’octubre de 2007

Dia 1

Lloc: Madrid, Comunidad de Madrid, Espanya.


Em vaig despertar amb el mal de coll típic de les dues hores de vol sentat en un dels seients incomodes de Easyjet. Ja he arribat a Madrid. Tot just la meva segona vegada a la capital espanyola. Aquesta vegada he canviat els companys de l'institut per la companyia de la Barbara, la veïna del 53, Melwood house. Passar una nit amb la seva família, l'ultima nit en terres "conegudes".

Hem quedat a les dotze del migdia i ella venia del metge. Tots tres junts, la Barbara, jo i la motxilla, hem anat a casa seva i allà he conegut a la seva mare i la germana. La veritat és que si a cada lloc que m'acullen em tracten així, això serà un viatge de plaer enlloc de la aventura que espero.
Dinem tots junts en família i ja a mitja tarda tornem altre cop a la ciutat, allà hem quedat amb la Tere i alguns amics mes. Una passejada tranquil·la, mentre ens posem al dia. Intento no pensar massa en el q ha de venir. Ja tinc l'allotjament emparaulat per la primera setmana i la resta... La resta ja vindrà, intento començar aquest viatge sense masses expectatives, sense re que m'encarrili, amb total llibertat i amb la ment ben oberta.
Passeja que passejaràs ens trobem en un restaurant, pernils penjats per tots els racons. A baix, es una tocineria amb un assortit d'embotits que fan caure la baba. A dalt, un restaurant senyorial, la fusta ben treballada, amb una llum molt càlida i un murmuri acollidor provinent de la resta de gent que esta disfrutant de grans àpats en bona companyia. Diga-li previsió o "carpe diem", però no recordo haver mirat els preus de la carta. Simplement m'he omplert la boca amb els noms elaborats dels plats i he demanat el que em venia de gust. Tot això regat amb una sangria ben fresca, una bona conversa i finalment movent la festa a un local petit i acollidor a unes cantonades del restaurant. Seguint amb la conversa i fent baixar una birra rera l'altre. Finalment hem anat a dormir, estava esgotat i casi caic exhaust en el bus mentre tornàvem a casa la Barbara
L'endemà al mati, després d'assegurar-me de tenir-ho tot al dia, hem tornat cap a la ciutat i allà ens hem acomiadat i la motxilla i jo hem fet camí cap a l'aeroport. Amb una mica de sort coincidirem a l'Argentina amb la Barbara i, així, tindré una cara coneguda enmig de la immensa novetat.
He calculat be el temps altre cop. Em començo a espantar i tot. Peró, com sempre, entre la cua de seguretat i canviar els pocs euros que em queden a la butxaca per "reais" Brasilenys ja no em queden mes de vint minuts per seure tranquil.lament, obrir el primer llibre dels tres que duc i començar a xafardejar la història que m'expliquen aquestes pagines per estrenar.

dilluns, 1 d’octubre de 2007

Dia 0

Lloc: London, Greater London, United Kingdom.


Tinc un gran viatge per davant i molts objectius per complir. Aquesta aventura que comença aquí a Londres vol ser un viatge ple d'expèriencies, coneixements i revelacions.
Com molts de vosaltres sabeu, la principal raó que m'ha dut a viure tres anys en aquest lloc fred i humit és aconseguir la oportunitat de fer un gran viatge. Doncs si, avui... després d'aquell, ja llunyà, 31 de gener del 2004 ja he enllestit els últims detalls i he anat a l'aeroport amb una barreja d'excitació i neguit pel que m'espera.

Una estona abans de marxar, ja amb la motxilla a la porta i les caixes per enviar al rebedor, ha aparegut en Russell. Resulta que una de les companyes de pis s'ha ensumat alguna cosa rara i ha avisat al llogater. Per no fer-me molt pesat en el tema, nomes diré que el Russell volia llogar la casa al complert (una persona lloga tota la casa), i nosaltres sempre ens hem pensat que el contracte el teníem a títol personal (cadascú es fa càrrec de lo seu.). En fi, El Russel ha vingut i hem estat discutint una bona estona fins que hem arribat a un acord. Això per si sol no és cap problema, però si li sumes que aquest matí he anat a canviar els diners pel viatge i que no estava a casa quan han vingut els de les mudances, la cosa ja comença a fer-se una bola.
Després de tot aquest embolic he demanat als nous inquilins que si es podrien fer càrrec de les caixes i hem anat cap al centre amb el cotxe del Choi. Hem arribat a l'O-bar, un pub del Soho on sempre comencem les sortides nocturnes, i la gent ha anat arribant. No ha sigut un comiat multitudinari, però no ha faltat ningú.
Al cap d'unes quantes cerveses hem deixat a la resta de colla ballant i amb el Choi hem fet via cap a Luton. Això de tenir un amic tant servicial i amb cotxe és una ganga. Tot xerrant de venalitats i experiències viscudes hem arribat a l'aeroport. Aquesta vegada al correcte i amb prou estona d'antelació. A la mateixa porta ens hem acomiadat, no sense un ultim gest de generositat per part del Choi que m'ha donat una mica de "suelto" per que menges algo mentre esperava l'avió.
L'avió surt a primera hora del matí, però entre la festeta a l'O-bar i el trajecte fins l'aeroport ja se m'ha passat gairebé tota la nit. Mentre anava a embarcar la motxilla m'he assegurat de que no duia re perillós a la bossa que vull pujar a l'avió. Els tràmits a fer son molts, però ja hi començo a estar acostumat. Obtenir el bitllet i facturar la motxilla, passar la barrera de seguretat i buscar a quina porta sortirà el meu vol. Encara he tingut temps de seure una mica abans d'embarcar i he aprofitat per relaxar-me i posar algunes idees a lloc.
Quan han cridat a tots els passatgers ja m'estava agafant la son i he pensat que seria perfecte per no haver de patir l'avorriment de dues hores de vol fins a Madrid. Efectivament, un com assegut al seient i ajustat el cinturó, abans de que comencés el teatre de les hostesses, m'he adormit.