diumenge, 14 d’octubre de 2007

Dia 13

Lloc: Jaraguá do Sul, SC, Brasil.


Els errors comuns, les despistades típiques que et poden passar a casa i no provoquen mes que un... "ostres, doncs no hi he pensat!" un cop estàs en ruta poden provocar situacions bastant més estressants. I es que avui diumenge hi havia un canvi d'hora, es perdia una hora al avançar el rellotge i clar, coneixent-me no podria ser d'altre manera. Ens hem llevat amb tot el temps del món, esmorzant amb la calma fins qua algú se li ha il·luminat la bombeta i ha mencionat que no havíem canviat l'hora. A partir d'aquest moment l'esmorzar se't travessa al coll i una suor freda et recorre l'esquena. Passes en unes dècimes de segon d'anar sobrat de temps i tranquil a córrer com gallina sense cap sense saber ben be on para el nord.
Per sort la companyia d'autobusos no es de les mes puntuals i hem pogut arribar just uns minuts abans que sortís el bus cap a Curitiba on tenia el transbord a un altre bus cap a Foz d'Iguaçú. Son uns quants quilòmetres i perdre aquest primer bus m'hagués suposat haver d'esperar a l'endemà i perdre els diners dels bitllets. No es una gran fortuna, però des del dia u que porto el cinturó estret per poder acabar aquest viatge.
El fet es que vem arribar just a temps per acomiadar-nos ràpidament i saltar al bus de retorn a Curitiba per seguir fins a Foz. Uns mil quilòmetres en total, mes de tretze hores de camí per arribar, ja de fosc, a la tri-frontera entre Brasil, Argentina i Paraguai. Temps per buscar l'hostal ja que no he aconseguit cap anima caritativa que m'acollis en aquesta població. La primera nit de pagament des de l'inici del viatge, dia 13.
Primera nit de pagament i primera nit sense dormir. Resulta que a l'hostal hi ha un ordinador d'us comú on he aprofitat per penjar algunes de les fotos i comentar l'aventura amb qui estava connectat en aquell moment. sense que jo me n'adones han entrat tres canadenques a l'hostal i al cap d'una estona se m'ha acostat un dels recepcionistes per demanar-me si jo parlava anglès. Volia que els hi fes d'interpret per lligar-se a les noies. Tal com he dit, nit sense dormir. Una cosa ha anat portant a la següent i hem acabat amb les existències de cervesa de l'hostal xerrant i rient de tot una mica. Amb els primers raig de sol ja portàvem una bona tonteria a sobre i ara no recordo qui ha qui ha proposat primer l'idea. Recordo de córrer cap a la piscina a quarts de set del matí, després de treure'm la roba i fer un salt a l'aigua mentre aguantava els calçotets que ja sem baixaven fins els genolls per l'impacte amb l'aigua. Seguidament han saltat dues de les tres canadenques. Crec que els recepcionistes ja fa hores que havien desaperagut de la foto. Tinc els meu dubtes, però ben be pot haver estat idea meva això de remullar-nos!