Com he dit, avui no m'he llevat, sinó que hem passat la nit xerrant i acabat banyant-nos a la piscina del hostal. Aquí a Foz no hi ha gaires opcions per tant la decisió de que anar a veure és bastant senzilla, les cascades d'Iguaçu. El riu fa de frontera entre Brasil, Paraguai i Argentina i les cascades es visiten des de la part Brasilenya i l'Argentina. Les guies no es posen d'acord de quin és el millor costat per visitar les cascades per tant, he decidit que visitaré els dos.
Avui ha fet un dia plujós, però suposo que estant en mig de la selva visitant unes cascades, l'ultim que m'ha d'amoïnar es una mica de pluja. En el bus cap al parc natural no érem gaire gent. El fet de ser dilluns deu ajudar. Quatre famílies locals i dos o tres estrangers. M'he fixat amb una noia, molt segura d'ella mateixa i extrovertida, poder un xic massa.
Ara no recordo ben be com ha anat, però diria que ella ha començat la conversa i ens hem acabat fent companyia mútua. M'agrada aquesta facilitat de poder entra en la vida dels demès per una estona/dies gaudir mútuament de la conversa de l'altre com si fos el mes normal del món i tornar a separar camins sense tristor ni lligams. Això es el que he experimentat amb la Moran. Una gran conversa, un xic de seducció i una nit per recordar.
Tornant a la cascada... Tot sortint del centre d'interpretació hem enfilat un caminet per entre la vegetació. Encara sense veure la cascada, però ja sentint-la de fons, al creuar un revolt del camí hem vist que una paperera es movia. Apropant-nos poc a poc ha sortit un cap que ens ha mirat per uns moments i ha seguit el seu camí amb un paquet de galetes entre les dents.
Després de passar relativament aprop de penya segats per perdre l'alè hem arribat a la cascada grossa (Garganta del diablo). La llàstima és que estaven treballant en la passarel·la que et porta literalment a tocar la cascada i ens hem hagut de quedar amb les ganes esperar que demà no ens tanquin la part argentina.
Aquí es on he passat una mica de vergonya aliena. Resulta que la Moran no se li ha acudit res mes que demanar-li a una noia que ens fes una foto amb les cascades darrere. Fins aquí re d'extrany, oi? Be, resulta que la noia aquesta duia una càmera ben grossa penjada al coll, vestia un uniforme llampant patrocinat per Kodak i, evidentment, es dedicava a fer fotos als turistes per vendre-les a aquests a la botigueta que hi havia just darrere.
Sortint del parc natural i sense voler separar els nostres camins encara he decidit canviar-me d'hostal i de país. Hem anat a l'hostal on no m'han posat gaires problemes per fer el "check out" i tornar-me els diners que havia pagat a l'avançada. i seguidament després d'un trajecte en bus d'uns cinc minuts i travessar un pas fronterer mes petit que el d'Andorra. Ja hem arribat a l'Argentina, un tic mes a la llarga llista.
Després d'instalar-nos, en habitacions diferents plenes de lliteres hem anat a comprar alguna cosa per sopar.
Asseguts a la fresca del pati de l'hostal amb la panxa plena i l'ampolla de vi buida, la conversa s'ha anat escalfant fins al punt de començar a jugar a veritat o penyora. Ja a la pregunta vint-i-tantes hem vist passar l'encarregat de l'hostal i li hem demanat si tenia alguna habitació doble i ens ha dit que no, que totes les habitacions eren comunes. A partir d'aquí hem començat a tramar un pla d'atac i després d'unes quantes preguntes mes hem anat a inspeccionar. Una de les habitacions no estava tancada amb clau i no hi havia ningú a dintre. El pla ja estava llest. Després d'anar a les respectives habitacions i recollir "queviures" per la vetllada ens hem trobat al bany i després d'una dutxa estimulant hem acabat passant la nit en aquella habitació solitària amb una orella parada al passadís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada