Lloc: Puerto Iguazú, Misiones, Argentina.Bon dia a tothom! Primer dia a l'Argentina! El sopar d'ahir amb ampolla de vi inclosa m'ha deixat pelat. Per tant, després d'esmorzar una mica, hem anat a una casa de canvi a canviar el meu primer xec de viatge. Ric altre cop he comprat el bitllet cap a la següent destinació, Posadas. I després d'informar-nos dels busos per anar a visitar les cascades hem trobat un lloc per dinar. Bufet lliure. Be, lliure no n'era gaire. Si que hi havia bastant per escollir, però al arribar a caixa tenien una balança i hem pagat segons el pes. No està gens malament l'idea.
Ja amb la panxa plena hem agafat el bus cap a les cascades. Avui ja ha sortit el sol, i quin sol! Això de gaudir de primavera a mitjans d'Octubre encara em te ben despistat. El trajecte en bus no es gaire llarg, enfila una llarga avinguda flanquejada per un munt d'hotels amb grans jardins i façanes exuberants.
Anàvem amb el temps una mica just, però ens ha donat temps a veure-ho gairebé tot. Primer hem baixat al riu per un caminet propi de les rutes pirenaiques. Ple de vegetació fins al punt de no veure re fins que surts a una clariana i allà ho tens, una bona recompensa visual a l'esforç emprat. A l'altre costat del riu, la part brasilenya, hi ha un penya segat i, a dalt de tot, una petita plataforma de fusta on es veia tot preparat per fer "Bungee jumping" Això no ho vem veure ahir.
Tot vorejant el riu hem arribat a una clariana on, una barqueta travessa a la gent fins el que sembla ser una illa. Un cop a l'altre costat, i ja sense l'armilla salva-vides ronyós, el camí es comença a enfilar de seguida. Un seguit de graons serpentejant pugen fins a un mirador on altre cop, al alçar la vista temptats pel soroll d'aigua caient de forma pesada, hem pogut gaudir d'una visió gairebé teatral. Imagineu! Corre, anul.la els sons que estiguis sentint i visualitza tota l'aigua que et puguis imaginar caient i caient i caient sense parar. Imagina també, que darrere aquesta cortina d'aigua es troba tota una selva. Si, l'aigua caient per sobre de la vegetació agafant un to verdós que mai has vist abans. Ara, gira el cap lleugerament cap a l'esquerra i descobreix que allà, tampoc para de caure aigua. El mateix passa a la teva dreta. Et vas acostant a la barana i mires avall. Poc a poc, vols que aquest moment duri per sempre. Ja toques la barana i els teus ulls es comences a omplir de blanc. L'aigua verda que cau calmada es transforma en un gran núvol blanc en xocar amb el riu als seus peus. Tanques els ulls i et deixes refrescar per l'aire humit que puja. Respires profundament i tornes a obrir els ulls un xic incrèdul i dubtant que tot allò sigui real del tot. Després veus una barca sortir d'aquell núvol blanc amb tot de gent cridant d'excitació i alegria. Tots xops de dalt a baix, acaben de travessar una cascada. I tu penses que el viatge és molt llarg i no et pots permetre certs luxes. Que hauràs de fer el possible per disfrutar dels petits plaers de la vida. Tornes a alçar la vista i et fixes en un arbre dintre de la cascada i mentre et preguntes com pot sobreviure amb tanta aigua se't dibuixa un somriure a la cara i ja t'has oblidat de l'enveja que has sentit dels turistes de la barca.
Altre cop a l'altre costat del riu ens hem enfilat amunt fins a l'entrada des d'on sortia un tren que ens ha portat fins al principi del camí cap a la "Garganta del diablo". Un camí planer i avorrit fins arribar al riu. Recordeu l'aigua que ens hem imaginat abans? Tota, la de l'esquerra i la dreta també! Doncs multiplica això per un numero molt gros i tes la quantitat d'aigua per la qual estàs caminant per sobre. Una serie de passarel.les ens han permès de caminar, gairebé literalment, per sobre el riu i arribar al mirador de la cascada mes famosa. Crec que ja he gastat tots els adjectius en descriure l'experiència anterior. Només vull dir que des del moment que hem arribat a veure la cascada fins que m'he recordat que duia la càmera de fotos han passat uns deu minuts. Aquesta vegada estàvem al capdamunt de la cascada. En una plataforma metàl·lica reixada que deixava veure l'aigua corrent per sota els teus peus i caure sense remei per l'abisme. He de confessar que m'he hagut de frenar els pensaments perquè ja em veia corrent per la plataforma i fent un salt carpat per sobre la barana i volar, volar al costat de totes aquelles gotes d'aigua.
Al tornar cap al tren m'he fixat en els trossos de ferro rovellat sortint de l'aigua i es que una riuades s'havia endut les antigues passarel.les. Una ultima ullada a l'immens riu m'ha fet sentir enmig d'un gran embassament. I això que el riu es divideix un tros mes amunt per aprofitar el caudal per la central hidro-elèctrica.
No ha estat gens malament per ser el primer dia a l'Argentina. Al tornar hem anat a sopar amb la Moran i ens hem acomiadat poc abans de la una quan sortia el bus cap a Posadas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada