dimecres, 3 d’octubre de 2007

Dia 2




Eren les nou del vespre quan he aterrat a l'aeroport de Rio. No les tenia totes, a la fulla d'aduanes demana que declaris si portes mes de $500 (crec) en efectiu i jo duc tos els diners per financiar aquest any en xecs de viatge. Tot ha quedat en un no res, no m'han registrat ni a mi ni la maleta. Un cop a fora de l'aeroport i després d'haber esquivat alguns taxistes pesats, he mirat l'informació que em va donar el Davi de com arribar al lloc on fa classes de capoeira, he agafat el bus i arribat al lloc en qüestió. No hi ha ningú!
El lloc, tot i ser cèntric tenia un aire de suburbis, el mòbil no semblava funcionar, o no sabia quins prefixos havia de marcar. Coi de targeta internacional... Al final he aconseguit trucar des d'una cabina i al donar-me les direccions les he intentat apuntar amb mes claredat i detall. he anat cap a la parada de bus a esperar el numero màgic, però no passava. Alla lluny vaig veure a dos nens vestits simplement amb uns pantalons curts, descalços i descamisats. El meu coco ja va començar a posar-se nerviós. Tothom ha sentit histories de les "faveles" i els nens que les habiten.
Ja eren gairabe les onze de la nit i jo estava allà palplantat amb el pes de la motxilla a l'esquena. El bus que no venia. Els nens s'aixequen del banc on estaven assentats i sembla que venen cap a mi. Ara ja són tres. s'acosta el mes xic mentre els altres dos passen de llarg. El nen em demana l'hora i llavors m'adono que els altres dos s'han quedat plantats darrere meu, encerclant-me. -No porto rellotge- li dic. I amb aquestes que ve un bus, no se ni quin numero porta al davant, segur que no es el meu. El conductor obre la porta i em fa senyals de que puji. No m'ho penso dos cops. D'un salt ja soc a dalt i allà, el conductor comença a esbroncar-me. No l'entenc gaire, però el poc que entenc ben be podria ser això: -Que fas inconscient, que no veus que a aquestes hores és molt perillós voltar sol per la ciutat. Que fas aquí a aquestes hores, t'has perdut?-
Al recuperar la respiració i intentant imitar el portuges a base d'una barreja de català i castellà mal parlats intento disculpar-me i fer-me entendre per dir-li on he d'anar. aquell bus anava cap al centre i allà m'ha dit on agafar el bus que em duria a la meva destinació. Dos busos mes tard i ja gairabe a la mitja nit, trec el l'intent de mapa que he fet amb les indicacions del Davi. Preguntant a tothom he arribat a un bar. De fet son quatre taules al carrer on tres homes bevien d'una ampolla de cervesa que embotida dintre un tros de "porexpan" per mantenir-la fresca. Demano direccions i al no entendra'm els hi he ensenyat el que tenia escrit. De seguida un ha agafat el mòbil i s'ha posat a trucar. Al cap de quatre paraules m'ha passat el telefon i he sentit la veu del Davi. M'ha dit que ja sabia on era i que ara vindria cap allà. Tranquil a la fi, m'he assegut amb aquells homes i he demanat una cervesa. A partir d'aquest fet ja tot ha rutllat. Ja ha semblat que ens enteníem mes amb aquells homes. El Davi ha aparegut al cap de poc i hem anat a casa seva. allà he conegut al Iago, el seu germà petit. I, després d'una dutxa gloriosa i ja canviat de roba hem menjat una miqueta i xerrat pels descosits. Demà m'espera un dia llarg ple de coses noves per veure i disfrutar. Bona nit!