dilluns, 22 d’octubre de 2007

Dia 21

Lloc: Córdoba, Córdoba, Argentina.

Mig matí perdut a l'autobús. Sort que em van convèncer per fer una parada a Córdoba abans d'arribar fins a Mendoza perquè sinó ja hagués perdut tot el dia. Be, l'Argentina és molt gran, no ho descobrirem pas ara. I mira que m'agrada queixar-me... Doncs mira, tot i ser mig dia el que m'ha quedat no ha estat gens malament. Tot ha començat normal i corrent, com un dia més. Arribar a la "estación d'omnibus" obrir la guia i començar a orientar-me. Perfecte, la casa del Juan està dintre dels límits per anar-hi a peu. Barret al cap, motxilla a l'esquena (i al pit) i tira milles.
Tot i les distraccions que tota nova ciutat ofereix i la poca visibilitat que em proporciona l'equipatge m'he mig fixar amb dues noies que passejaven pel carrer, no els he parat gaire mes atenció que la que es para a un edifici bonic o a un parc, però si, he de confessar que m'han atret l'atenció. Tres "cuadras" més enllà i al girar el cap per veure si venia cap cotxe, per sorpresa meva, enlloc dels fars d'un cotxe girant a la cantonada m'he trobat dos ulls ben oberts a uns deu centímetres de la meva cara. Aquests ulls m'han dit "Hola" fent us de la veu que sortia per la boca situada un xic més avall. Ella es diu Romina i la seva amiga Carla resulta que m'han estat seguint una estona perquè, segons elles, els resultava interessant.
Ens hem aturat a un parc a xerrar i els he explicat que acabava d'arribar i que me'n anava a casa del Juan, un noi que no coneixia en persona i que em deixava estar a casa seva per uns dies sense demanar-me res a canvi. M'encanta explicar tot el món aquest de couchsurfing i intentar enganxar més gent. Amb aquestes que m'han acompanyat (jo crec que no s'ho acabaven de creure i ben be que no tenien re millor a fer).
A la casa també hi viu el Carlos i l'Alfredo, tots tres estudiants. Fetes les presentacions adients i havent deixat ja els trastets els deixo que segueixin estudiant i me'n vaig amb les meves guies particulars a descobrir aquesta ciutat universitària.
De seguida m'enreden o em deixo enredar per anar a una galeria d'art a un barri de la perifèria on la germana de la Romina presentava una col·lecció de quadres pintats per ella. L'exposició no està gens malament, una mica massa surrealista pel meu gust, però be. Després de fer, altre cop, unes quantes presentacions de rigor ja em veus tancat a una saleta amb les dues noies preparant els canapès que han de passar elles per animar als possibles compradors. Un parell d'hores mes tard i després d'haver begut alguna copa de vi i rampinyat alguna pasta salada ja no quedava gairebé ningú i els que quedaven eren amics i familiars de l'autora. Així que un cop lliures les noies de les seves tasques hem acabat la vetllada fent una timba de poker al jardí de la sala d'art mentre ens acabàvem el poc vi que havien deixat els curiosos.
Cada cop em submergeixo mes ràpidament dintre de la quotidianitat de les ciutats que vaig visitant. Aquest ha sigut el pensament que em rondava pel cap quan he agafat el son ja ben instal·lat a la casa dels tres estudiants.