dimarts, 23 d’octubre de 2007

Dia 22

Lloc: Córdoba, Córdoba, Argentina.

Avui m'he llevat amb el record molt fresc de la nit anterior. Ja no se si seguir sorprenent-me o començar a buscar a qui li he de donar les gràcies per gaudir de tanta sort en aquest viatge. De moment les he donades a la Romina, una noia molt atractiva en el sentit més clàssic del mot perquè crec que tothom que la coneix o l'ha vist no pot negar-li aquest adjectiu. A part del físic esvelt i una cara agraciada també se li suma un caràcter sec, dur i distant que encara la fa ser més atractiva. També he de donar les gràcies a la Carla, molt morena, amb la melena rissada i una carona molt tendre amb un punt de picardia. La Carla és més despreocupada i jovial i jo ja tenia el dilema muntat. Ja fa uns dies que no he estat amb cap noia, concretament des dels dies de creuar la frontera a les cascades d'Iguazu. La meva naturalesa i l'atenció que em van prestar només arribar a aquella nova ciutat em va captivar i endinsar cada vegada més en el dilema d'escollir cap a on guiar el següent pas. Una oportunitat així no la podia deixar escapar. I aquesta vegada tenia la pressió d'haver-me equivocat a Londres.
Perdoneu per l'emparrada en el tema de les noies, però em serveix per situar-vos a dins del meu cap mentre baixava cap al centre passejant pels carrers perfilats d'edificis amb un cert toc colonial. Tenia el cap perdut en pensament mentre els meus ulls anaven engolint tota aquella nova informació, guardant-la en un racó del cap per utilitzar-la, si calgués, en un futur per orientar-me. Després d'un vol d'una horeta m'he assegut a les escales de l'església de la pl. General San Martin a descansar, llegir i observar aquesta vida que m'envolta fins que tot d'una ha aparegut la Carla d'entre la gent i hem començat una llarga conversa que s'ha allargat fins a ben entrada la nit.
Hem caminat una mica d'aquí cap allà i encara ara, tenint-ho present, em costa resseguir la ruta que hem seguit. La conversa ha estat agradable, fluida i estimulant al llarg de tot el dia tocant temes molt variats mentre puntejaven senyals d'atracció. És la Carla, doncs, l'escollida? El cos m'ha aprovat la decisió i cada vegada els temes de conversa han anat derivant a l'àmbit personal. Poc a cop s'han anat fent evident que allà hi havia espurnes, però ella s'apartava a cada intent que traspassava una línia imaginària que cada vegada s'anava perfilant més.
Ja queia el sol quan l'he acompanyat a casa i ens hem assegut en un parc prop del seu barri. Allà, amb la lluna d'aliada he tret tots els asos de la màniga i hem verbalitzat el que fins llavors es mantenia al llenguatge corporal. Ella m'ha confessat que no ha tingut molta sort en els temes sentimentals i que no pot confiar en els homes. Jo, com aquell que està a dalt de l'escenari i sent l'apuntador que murmura la línia següent, li he dit decidit que jo no era pas cap home, tan sols soc un nen en un cos d'adult. Doncs, deixeu-me agrair també a l'apuntador perquè encara no havia posat el punt a la frase que els nostres llavis ja es fonien en un bes llarg i apassionat. A partir d'aquí la nit s'ha anat escalfant i els nostres cossos lligant en un llaç.
Sense ser gaire conscients de l'hora que vivíem hem aprofitat un respir per anar a casa seva, deixar-la a la porta com un cavaller i retreure'm aquest gest durant tot el viatge en bus de tornada a la meva casa d'acollida. Aquesta nit toca dormir amb la tenda de campanya.