Aquest mati he baixat tot decidit cap al centre on he quedat amb la Carla. Ella ha arribat una mica tard, però això no m'ha fet enrere i després d'una estona de passeig i algun que altre petó he reunit el valor necessari per verbalitzar aquella idea que va començar a gestar-se en el sopar d'ahir. Sense gaires embuts li he confessat el molt que m'agrada i les ganes que tinc de conèixer-la millor i com que jo no tenia ganes d'escurçar aquest viatge a un mes de durada, li he proposat que m'acompanyi en la ruta per terres americanes inquers un cop a Mèxic ja veuríem quefem. He estat molt clar fent-li veure que jo tenia diners per sobreviure durant un any de viatge i que per tant si ella s'apuntava tindríem la vida solucionarà els primers sis mesos i llavors decidir o anar fent aturades en el camíalla on trobessin feina.
En el meu cap tot era molt senzill, o poder no, però tenia moltes poques ganes d'acomiadar-me d'ella i moltes ganes d'aventures compartides. Ja ens veia fent l'amor en paisatges captivadors i anar descobrint les riqueses que amaguen tots aquests pobles i ciutats que tenia per davant. Era plenament concient de la bogeria és tal proposició per una persona que te, poc o molt, les seves arrels ben fermes a la terra i uns plans de futur prou marcats. He d'explicar que ella està estudiant un curs de secretariat amb el que espera que se li obrin moltes portes en un futur proper. Vist això m'ha sorprès bastant i alegrat molt que no em titelles de boig i menystingues la meva oferta. De veritat crec que valorarà aquesta bogeria i amb l'alegria d'aquest pensament l'he deixarà la porta de l'academia i he seguit el meu camí per descobrir la ciutat que m'acull.
Hi ha un parc bastant gran on es troba el zoològic de la ciutat que m'ha ocupat tot el matí. Una barreja del parc de la ciutadella per la seva verdor i el parc Güell per els seus camins que pugen i baixen ondulants per les pendents dels seus turons. Allà, entre pensaments i somnis d'aventures he intentat tocar de peus a terra tot llegint un llibre quehe trobat al pis del Juan de Los Modernos, un duet humorístic Argentí que vaig tenir el privilegi de descobrir gràcies a l'Anna Sensat en una actuació a Barcelona que em va enlluernat. Aquests dos fenòmens de la llengua ens van entretenir durant l'hora i esquaix que va durar l'obra vestits amb americana i faldilles i fent tals malabars amb les paraules que gairabé semblava un espectacle de circ.
Havia de tornar d'hora al pis perquè el que no us he explicat és que aquest vespre teníem planejada una barbacoa a dalt el terrat, però al parlar amb la Carla aquest matí m'ha dit que avui era el seu aniversari i que farien una festa a casa amb les amigues. Passat quan vulguis m'ha dit i doncs he anat al pis a disculpar-me perque ella no podria venir i un cop acabat el tiberi m'he saltat els postres per anar a casa seva. Allà m'he trobat tot un haren,amigues rosses, castanyes, morenes amb els cabells llisos i rissats, però la més morena de totes, i també la mes rissada era la Carla, asseguda al cap de taula i a punt de bufar les espelmes me quedat mirant com li lluïa la cara i he demanat un desig. Mes tard ha arribat el Russo i amb ell i la Romina hem anat de festa. Feia temps que no sortia i per aixo m'he controlat molt li'n gesta de vegades alcohòliques. Ells, s'han passat una mica i a altes hores de la matinada hem arribat al pis d'estudiants. El Juan, per variar passava la nit a casa la seva xicota i pertant teníem l'habitació sencera per els dos. La Carla s'ha adormit de seguida, i jo, observant els efectes pocs romàntics que deixa la beguda, estic acabant d'ordenar les idees del dia d'avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada