Dia 13

Lloc: Jaraguá do Sul, SC, Brasil.

Els errors comuns, les despistades típiques que et poden passar a casa i no provoquen mes que un... "ostres, doncs no hi he pensat!" un cop estàs en ruta poden provocar situacions bastant més estressants. I es que avui diumenge hi havia un canvi d'hora, es perdia una hora al avançar el rellotge i clar, coneixent-me no podria ser d'altre manera. Ens hem llevat amb tot el temps del món, esmorzant amb la calma fins qua algú se li ha il·luminat la bombeta i ha mencionat que no havíem canviat l'hora. A partir d'aquest moment l'esmorzar se't travessa al coll i una suor freda et recorre l'esquena. Passes en unes dècimes de segon d'anar sobrat de temps i tranquil a córrer com gallina sense cap sense saber ben be on para el nord.

Per sort la companyia d'autobusos no es de les mes puntuals i hem pogut arribar just uns minuts abans que sortís el bus cap a Curitiba on tenia el transbord a un altre bus cap a Foz d'Iguaçú. Son uns quants quilòmetres i perdre aquest primer bus m'hagués suposat haver d'esperar a l'endemà i perdre els diners dels bitllets. No es una gran fortuna, però des del dia u que porto el cinturó estret per poder acabar aquest viatge.

El fet es que vem arribar just a temps per acomiadar-nos ràpidament i saltar al bus de retorn a Curitiba per seguir fins a Foz. Uns mil quilòmetres en total, mes de tretze hores de camí per arribar, ja de fosc, a la tri-frontera entre Brasil, Argentina i Paraguai. Temps per buscar l'hostal ja que no he aconseguit cap anima caritativa que m'acollis en aquesta població. La primera nit de pagament des de l'inici del viatge, dia 13.

Primera nit de pagament i primera nit sense dormir. Resulta que a l'hostal hi ha un ordinador d'us comú on he aprofitat per penjar algunes de les fotos i comentar l'aventura amb qui estava connectat en aquell moment. sense que jo me n'adones han entrat tres canadenques a l'hostal i al cap d'una estona se m'ha acostat un dels recepcionistes per demanar-me si jo parlava anglès. Volia que els hi fes d'interpret per lligar-se a les noies. Tal com he dit, nit sense dormir. Una cosa ha anat portant a la següent i hem acabat amb les existències de cervesa de l'hostal xerrant i rient de tot una mica. Amb els primers raig de sol ja portàvem una bona tonteria a sobre i ara no recordo qui ha qui ha proposat primer l'idea. Recordo de córrer cap a la piscina a quarts de set del matí, després de treure'm la roba i fer un salt a l'aigua mentre aguantava els calçotets que ja sem baixaven fins els genolls per l'impacte amb l'aigua. Seguidament han saltat dues de les tres canadenques. Crec que els recepcionistes ja fa hores que havien desaperagut de la foto. Tinc els meu dubtes, però ben be pot haver estat idea meva això de remullar-nos!

Album de fotos de Jaraguá do Sul - Florianopolis.

Dia 11

Lloc: Jaraguá do Sul, SC, Brasil.

Aquests dies que venen es com estar de vacances dintre d'unes vacances. M'explicaré. Fins ara el fet de viatjar sol m'obliga a cuidar-me de tot. Des de procurar un lloc on dormir dins a decidir on i que dinar passant per decidir que visitar o com anar d'un lloc a l'altre.

Aquí a Jaraguá do Sul i gracies a la companyia del Bruno, Raquel i família no m'he de cuidar de re d'això. Dormir a casa seva, menjar txurrascos a tota hora i viatjar amb el seu cotxe i visitar els millors llocs de la província de Santa Catarina.

Nomes aixecar-nos, una mica tard degut a la gresca del dia anterior, el dinar ja estava a mig fer. A fora al pati de darrere de la casa, a la barbacoa, el carbonet ja estava rostint aquells trossos de carn sucosos. Mentre el seu para feia la carn, el Bruno m'ensenyava la casa parant especial atenció a la taulada. Dissenyada per recollir el màxim d'aigua de pluja i enviant-la a un diposit soterrat per tal de re utilitzar-la per dutxar-se i omplir la piscina. El seu pare porta una empresa de constructora de taulades i moltes vegades fa servir la seva pròpia casa com a mostra del seu treball.

Un cop dinats. hem agafat el cotxe i hem anat tirant en direcció a Florianopolis on anem a visitar uns familiars del Bruno i la Rachel. Es poder el primer viatge que faig amb els ulls oberts i amb companyia. estava admirant el paisatge quan la Rachel m'ha preguntat si a casa meva teníem el mateix terreny. Després d'analitzar la verdor de la selva brasilenya i la negror de la terra fèrtil li he hagut de confessar que no s'assemblen massa. Que a casa meva hi ha boscos també, però que no tenen tal frondositat i que la única terra que tenim amb aquest color es la de les zones calcinades per els focs de l'estiu. Després de reflexionar una mica també li he dit que encara que ens faltés la fertilitat d'aquestes terres, una cosa que m'agradava de Catalunya es que en un viatge com aquell que fèiem hauríem travessat una gran varietat de paisatges diferents i no menys espectaculars que la verdor exuberant del Brasil.

Hem fet una parada a Praia Velho i Balnearios. Dues platges turístiques de la costa sud del brasil. No hem trobat lloc on aparcar i hem decidit seguir fent ruta. Gairebé tot el trajecte l'hem fet per autopista. Una carretera que no te re a envejar a les que podem trobar per aquí Europa. Passem la ciutat de Florianopolis després d'haver creuat per un pont digne de portada de revista de viatges i seguim cap al nord de l'illa que es on viuen els familiars dels De Araujo. Després de deixar les coses a la mini-mansió hem anat a veure la posta del sol a la platja i hem fet un aperitiu en un restaurant japonès a peu de platja.

Encara no se ben be quin era el propòsit de l'aperitiu perquè en arribar a la casa la barbacoa ja treia fum i a part de la quantitat de carn que hem menjat per dinar. Aquesta vegada se li han sumat unes broquetes metàl·liques farcides de cors de pollastre. Encara em pregunto com pot ser que nosaltres ens menjàssim mes d'una cinquantena de cors de pollastre i uns quants quilos de vedella. Qui deu ser el pobre que s'ha de menjar la cinquantena de pollastres que sobren?

En acabar el tiberi i tot regat amb abundància de cerveses hem anat caient tots cap a les habitacions ja que el viatge fins a aquesta illa paradisíaca ens ha deixat rebentats. Crec que jo, valent de mi, he pogut llegir unes cinc pagines abans de tancar els ulls.

Album de fotos de Jaraguá do Sul - Florianopolis.

Dia 10

Lloc: Curitiba, PR, Brasil.

Avui ha sigut un dia prou complert. Cultura, esport, ruta i vida social. Ens hem llevar d'hora altre cop a casa l'Aureo i m'han deixat al centre. Avui ja no me n'escapava. Un cop feta la part del centre i el tren turístic, ja només em queda una de les joies principals de la ciutat de Curitiba. Una de les dades de la ciutat és que te 54m² de zona verda per habitant (1.8milions d'hab.) siguen la tercera ciutat mes verda del món. Gran part d'aquesta gran taca verda es troba en forma de parcs públics encerclant el centre de la ciutat. Hi ha moltes ciutats emmurallades, però jo no en se de gaires amb la sort de gaudir de tal muralla.

Primer he anat a visitar la biblioteca, cultura. Per cap raó de pes. M'agraden els edificis públics, normalment reflexen en la seva arquitectura i disposició d'espais interiors molts detalls de la cultura del lloc on estan ubicats. No m'he mirat cap llibre. Simplement he passejat per entre els prestatges i observat la gent que anava entrant a primeres hores del matí. La majoria llegint el diari del dia i els altres dirigint-se a les seccions de documentació.

Després de la part "cultural" m'he passat tot el matí i gran part de la tarda treballant la part "esportiva". Un passeig de mes de 21Km m'ha omplert la vista de verd urbà, les cames m'han anat transportant per els parcs de la ciutat. després de passar per la torre de comunicacions/panoràmica he arribat al primer parc."Parque Barigui" amb un gran llac i poc a poc, intentant gaudir de molts dels racons de cada parc he anat seguint cap als parcs de "Tingui", on hi ha diferents zones dedicades a diferents cultures acollides al Brasil en temps de la I i II guerra mundial. Aquest concretament dedicat als habitants Ucraïnesos de la ciutat. En aquest parc hi havia uns animals prou estranys per a mi. Tenen el tamany d'una ovella grossa, gairebé la d'un poni. El pelatge marró, gruixut i molt espès. S'anomena Capivara i al acostar-m'hi ha fet un crit i la foto ha sortit moguda.

Seguint he arribat al parc "Tanguá" on destaquen un túnel, que et porta al mig del llac, a la base d'uns penya segats. Al capdamunt d'aquests es troba un bar restaurant amb vistes impressionants. Després de no consumir en aquesta trampa per parelles i turistes he baixat fins al "Parque Pedreira Paulo Leminski" on es troba, envoltada per un estany ple de carpes enormes, l'opera de filferro (Opera de Arame) i sortint d'aquí he anat a relaxar-me en el "Parque de São Lourenço" on he "perdut" el temps fins l'hora en que arribés algú a casa l'Aureo on he fet altre cop la maleta i des de la Rodoviaria he agafat el bus cap a Jaraguá do Sul.

Allà m'ha passat a recollir el Bruno (un company de feina al Ping Pong) i hem anat a casa seva a deixar la motxilla, recollir la Raquel (La seva germana i companya de feina també) i hem anat a prendre alguna cosa. El sistema del bar m'ha fet molta gracia. A cada taula tens una fulla de paper amb tota l'oferta de begudes i menjars. També tens un llapis i un cop has escrit la quantitat de cada cosa el cambrer ho recull i t'ho torna junt amb el que hagis demanat per si vols fer alguna ronda mes. Un cop acabes, simplement portes el full a la caixa i et cobren. Un sistema molt similar al que estem acostumats al Ping Pong i molt útil per saber en tot moment el q portes gastat.

Ja deurien ser les tres tocades quan hem tornat a casa dels De Araujo. Demà ens espera una bona ruta en cotxe fins a la casa d'uns parents seus prop de Florianópolis.

Album de fotos de Curitiba.