Lloc: Rio de Janeiro, RJ, Brasil.Avui ha sigut l'ultim dia a la ciutat del carnaval. I amb el descans d'ahir, avui, ja tenia mes energia. Tot i així no he sortit de casa fins les onze. He anat a veure un concert on tocava el Davi, no sabia que em trobaria ben be i al arribar a l'escola de música m'he trobat tota l'escola en ple. El lloc, molt bonic i les cançons plenes de ritme m'han animat el matí.
En acabar el concert i després de felicitar el Davi he agafat un bus fins a l'estació del cremallera que puja a dalt del "Cristo corcovado". Un cop allà i veient que encara era prou d'hora he anat pujant a peu al costat de la via. El primer tros, bastant dret, però fàcil de seguir. Mes endavant el camí que acompanya la via ja ha anat desapareixent fins obligar-me a caminar per les travesses. La cosa s'ha posat emocionant en veure que els ponts no tenien terra i que no hi havia lloc on apartar-se si venia algun dels trens. Una mica de nervis, molt de compte al posar els peus de travessa a travessa i alguna foto q d'altre per lluir. Pujant, he arribat a la carena de la muntanya i des d'allà... Cordons! quines vistes!!! Ja havia guanyat bastant alçada i les platges i gratacels es veien petits, però espectaculars. M'he aturat un moment per recobrar la respiració que havia deixat a l'ultima rampa i he aprofitat per admirar les vistes i empapar-me amb els colors verds de la selva urbana de Rio i els blaus intensos de l'oceà.
Un cop a dalt, m'he endut una petita decepció en veure que hi havia tot d'autocars i taxis que arribaven fins al peu de l'estatua, però el camí, per la via, ha valgut la pena. Graó a graó l'estàtua del crist creixia fins arribar a unes proporcions desmesurades. La gentada també creixia, fins arribar al mirador on, gairebé, no es podia caminar sense topar amb ningú. M'he fet un lloc entre la munió de gent per fer la foto de rigor i m'he quedat una estona aferrat a la barana observant alguns dels racons, que ja m'eren familiars, a vista d'àguila.
La baixada, saltant de travessa a travessa a bon ritme, ha sigut prou divertida. El bus cap a São Paulo no sortia fins passades les onze de la nit i tot just començava a fer-se fosc. He tret el mapa i he vist que estava prop del barri de Lapa un dels barris cèntrics de la ciutat, on es concentra gran part de la festa nocturna. Avui he estat de sort. Hi havia un mercat ple d'objectes tradicionals i algunes peces d'art fetes a ma. Quan ja em donava per satisfet, al creuar una cantonada, he sentit una música. M'he acostat a veure d'on venia i ha resultat ser un festival de tango argentí. Hauríeu d'haver vist com es movia la gent. Veure com un avi fa anar com vol a una xicota que tornaria boig a qualsevol m'ha creat una barreja de sentiments. Enveja de no saber ballar i ser jo el que estava ben agafat a tal noia i admiració en veure com dos persones que no es coneixen de re i tant diferents entre elles es poden entendre tant be gracies al llenguatge universal de la música i la dansa.
Després d'eixugar-me la baba he anat a buscar la motxilla i he anat tirant, amb el temps una mica just, cap a l'estació d'autobusos. Al acomiadar-nos amb el Davi i el Iago m'han preguntat que quan tornaria i m'han desitjat un bon viatge. No hi ha manera millor de viatjar que impregnar-te de les costums locals i conviure amb la gent del país.
