divendres, 12 d’octubre de 2007

Dia 11

Lloc: Jaraguá do Sul, SC, Brasil.


Aquests dies que venen es com estar de vacances dintre d'unes vacances. M'explicaré. Fins ara el fet de viatjar sol m'obliga a cuidar-me de tot. Des de procurar un lloc on dormir dins a decidir on i que dinar passant per decidir que visitar o com anar d'un lloc a l'altre.
Aquí a Jaraguá do Sul i gracies a la companyia del Bruno, Raquel i família no m'he de cuidar de re d'això. Dormir a casa seva, menjar txurrascos a tota hora i viatjar amb el seu cotxe i visitar els millors llocs de la província de Santa Catarina.
Nomes aixecar-nos, una mica tard degut a la gresca del dia anterior, el dinar ja estava a mig fer. A fora al pati de darrere de la casa, a la barbacoa, el carbonet ja estava rostint aquells trossos de carn sucosos. Mentre el seu para feia la carn, el Bruno m'ensenyava la casa parant especial atenció a la taulada. Dissenyada per recollir el màxim d'aigua de pluja i enviant-la a un diposit soterrat per tal de re utilitzar-la per dutxar-se i omplir la piscina. El seu pare porta una empresa de constructora de taulades i moltes vegades fa servir la seva pròpia casa com a mostra del seu treball.
Un cop dinats. hem agafat el cotxe i hem anat tirant en direcció a Florianopolis on anem a visitar uns familiars del Bruno i la Rachel. Es poder el primer viatge que faig amb els ulls oberts i amb companyia. estava admirant el paisatge quan la Rachel m'ha preguntat si a casa meva teníem el mateix terreny. Després d'analitzar la verdor de la selva brasilenya i la negror de la terra fèrtil li he hagut de confessar que no s'assemblen massa. Que a casa meva hi ha boscos també, però que no tenen tal frondositat i que la única terra que tenim amb aquest color es la de les zones calcinades per els focs de l'estiu. Després de reflexionar una mica també li he dit que encara que ens faltés la fertilitat d'aquestes terres, una cosa que m'agradava de Catalunya es que en un viatge com aquell que fèiem hauríem travessat una gran varietat de paisatges diferents i no menys espectaculars que la verdor exuberant del Brasil.
Hem fet una parada a Praia Velho i Balnearios. Dues platges turístiques de la costa sud del brasil. No hem trobat lloc on aparcar i hem decidit seguir fent ruta. Gairebé tot el trajecte l'hem fet per autopista. Una carretera que no te re a envejar a les que podem trobar per aquí Europa. Passem la ciutat de Florianopolis després d'haver creuat per un pont digne de portada de revista de viatges i seguim cap al nord de l'illa que es on viuen els familiars dels De Araujo. Després de deixar les coses a la mini-mansió hem anat a veure la posta del sol a la platja i hem fet un aperitiu en un restaurant japonès a peu de platja.
Encara no se ben be quin era el propòsit de l'aperitiu perquè en arribar a la casa la barbacoa ja treia fum i a part de la quantitat de carn que hem menjat per dinar. Aquesta vegada se li han sumat unes broquetes metàl·liques farcides de cors de pollastre. Encara em pregunto com pot ser que nosaltres ens menjàssim mes d'una cinquantena de cors de pollastre i uns quants quilos de vedella. Qui deu ser el pobre que s'ha de menjar la cinquantena de pollastres que sobren?
En acabar el tiberi i tot regat amb abundància de cerveses hem anat caient tots cap a les habitacions ja que el viatge fins a aquesta illa paradisíaca ens ha deixat rebentats. Crec que jo, valent de mi, he pogut llegir unes cinc pagines abans de tancar els ulls.