Vint-i-u d'octubre, dia de la mare a l'Argentina. Ens hem llevat passats els dos dígits i ara, mirant enrere, no se si m sorprèn mes el fet de que en Martin em convides a celebrar aquesta diada amb ell i la seva mare o el fet que en aquell moment em sembles una invitació lògica i normal. Mirant enrere doncs, veig que les persones som molt adaptables a qualsevol canvi en les nostres vides i de seguida ens fem nostre la realitat que, feia uns mesos haguéssim rebutjat com a irreal i improbable.
Tornant a la "realitat" allà estava, caminant amb en Martin, cap a casa de la seva mare. El dinar, un tiberi; La companyia, molt grata; I la conversa, fluida. I és que de tal riu, tal aigua ("de tal palo, tal astilla"). La mare d'en Martin m'ha fet sentir, tal com ha fet el seu fill, com a casa i en cap moment m'he sentit desubicat.
Si amb el dia de la mare no hi havia prou celebració resulta que avui és diumenge i el diumenge a la tarda, a l'Argentina, és tarda de futbol. La Union (Santa Fe) s'ha enfrontat al Ferro (Buenos Aires) en un partit molt disputat de la segona divisió nacional. Per causes que tothom que sigui aficionat al futbol i hagi vist algun partit entre equips Argentins es limita l'assistència al camp als seguidors locals creant així una olla a pressió en contra de l'equip rival. El Ferro, tot i així, no s'ha ensorrat i ha donat molt d'espectacle. Victòria final de la Union amb un total de set gols ben repartits van fer que l'afició no tingues ni un minut de descans. Ara celebrant un gol, ara cridant en rebre'n un en contra és van anar alternant durant els noranta minuts taquicàrdies d'aquesta tarda de diumenge. Jo, no soc gaire "futbolero", però allà on hi hagi un bon espectacle, em trobareu dret, somrient i aplaudint als artistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada